Àngel Ros, amb la seva renúncia al seu escó, explica moltes coses. Sobretot dinamita l’escassa llibertat d’un diputat amb la seva ètica. No dubto gens ni mica de la responsabilitat de l’alcalde de Lleida. Però, la clau del debat és el compromís democràtic. La reforma partidista per damunt del dret a decidir. Sembla un xiste la subcomissió al Congrés sobre el rotllo federal. La CUP parla de cartes marcades, els en sobren de raons. Al capdavall, ells si que fan una agenda de país. Una altra cosa és que no optin per vies transversals. Al capdavall, els pebrots vindran amb les plebiscitàries. Si una de les parts no vol dialogar, millor fer un full de ruta. La pregunta i la data de la consulta resolen, sobretot, fer bullir l’olla de les institucions catalanes. El seu efecte colateral més evident són els díscols del PSc. Pitjor encara, arruïna la credibilitat del socialisme català. De moment, tothom fa tacticismes. Quan dic tothom, em refereixo als partits polítics. En política, sempre cal diferenciar comú de carrer. Sobretot ara amb l’atzucac sobiranista. El govern espanyol deliberadament aboca els independentistes a les plebiscitàries. Creuen que amb la legalitat al seu costat, ja en tenen prou. PP i PSOE creuen que amb lleis ja n’hi ha prou per a governar el Principat. NO toleren que el carrer els imposi raons. En última instància, els tacticismes expliquen estratègies particulars. Qui no vulgui veure-ho, sobretot l’esquerra, que s’apanyi. Convergència amb el seu sobiranisme i Esquerra Republicana, amb el seu independentisme, perfilen diferències. Les veurem amb claredat quan arribin les plebiscitàries. Amb tot no sorprèn el discurs frontista i sectari de l’esquerra. Els és més útil l’universalisme ideològic que no pas un projecte propi de país per negociar. Iniciativa a les europees, no es desmarca dels independentistes de dreta, sinó que fa conxorxa amb els seus aliats d’Esquerra Unida a Espanya. Molt legítim, però, que no venguin burres, ja sabem de quin peu calcen el color de les seves retallades. El PSC prefereix l’ombra de la tutela, abans que alienar-se amb la centralitat de la gent. Prefereixen els despatxos, abans que discutir amb el carrer. Un socialista del Baix Llobregat sempre, ja se sap, parla de les administracions, el seu país s’acaba a la diputació. Quan parlo amb ells, insisteixen amb la irrellevància de les fronteres. Flipo quan avantposen la Reforma a la consulta. Com poden oblidar els seus 25 diputats, abans de la majoria Rajoy, havent cedit en què l’Estatut no consisteixin que som una nació. Així, doncs, la trencadissa del PSC continua. Convergència i Unió són figues d’un altre paner. Van amb el país mentre no els toquen la Gene. Recordem els seus lamentables episodis amb el Tripartit. El catalanisme que han venut sempre vernissa democràticament els espanyols. Mai no ha trencat una llança per la nostra gent. Sense anar més lluny, la T10 enguany és un exemple memorable. Quan aquests espanyols obtenen patent d’europeus, ens llencen a les escombraries. Voleu un botó de mostra? La memòria acredita els nostres compromisos. L’Estatut de Sau sempre va contemplar l’INSEDRSO com a competència pròpia. Una nimietat com aquesta, trenta anys després, desqualifica els uns i els altres en no haver-la exercida. Entengueu-me, els uns i els altres són la centralitat decebuda. Aquest estat de les Autonomies és un estat de regalies i llestos. La Contitució permet que Madrid no tingui mai cap necessitat de desdir-se’n. Si prometen alguna cosa, qualsevol justificació pot trencar-les, així de panxos. Fins i tot el federalisme dels socialistes catalans és una mirada espanyola. La unitat és fer-nos passar per l’adreçador dels seus interessos. Tot plegat sorprèn l’escassa vocació democràtica dels nostres amics socialistes.
Durant l’època Pujol, la Gene, per als convers, la dipu, pels sociates i alumnes avantatjats. CiU Fa un possibilisme que ja el coneixem d’ERC. La diferència és que ells, convergents i els nens bonics d’Unió, no s’estrellen. Vull dir que ells no se’n surten mai de la legalitat, només faltaria. Els únics que poden sortir-se’n de la legalitat, són financers, empresaris i aristòcrates de torn, oi que sí fiscal general de l’Estat? Al capdavall, agradi o no, la independència es guanya amb les mobilitzacions al carrer. A hores d’ara, el full de ruta s’imposa entre els partits. Per això, la CUP fa un exercici de coherència. A Madrid no toleren que l’agenda la faci Barcelona. Insisteixo, la incertesa es combat amb un full de ruta. Aquí és on intervé l’ANC i el Procés Constituent. És a dir, el carrer contra el Comú. Si l’una té raons, l’altre se n’afarta. Però, ambdues entitats lideren els nostres partits. Els partits si no assumeixen allò que demanen les entitats, mala peça al teler.
La diferència amb l’Assemblea de Catalunya de la transició democràtica, és que els partits no tenen marge de maniobra. Quan el Financial Times ho expressa tan meridianament, també és conscient que tots els processos electorals poden tergiversar-se. Vull dir que tots ells viuen pendents dels errors dels altres. Vetaquí perquè no tolera pactes l’Estat Espanyol. Saben que el Principat no comparteix les seves regles. La gent del carrer vol resportes, no pas lectures interessades. Per això, els partits maregen la perdiu. Només viuen pendents dels rèdits electorals. O de les empastifades de la corrupció. Mentrestant, que les entitats discuteixin el país. Àngel Ros és molt honrat, però si no plega, no repeteix. Em sap greu la magnífica trajectòria d’aquest alcalde socialista. Però,l’aparell del partit, n’estic absolutament convençut, no li perdona la seva honradesa. Repetirà com alcaldable, dubto que tregui els mateixos resultats. Els díscols fa temps que s’han oblidat del país. Recordo l’escassa estima de l’Hono Maragall per part dels alcalses socialistes del meu poble. El tema no és estimar més Catalunya que Zapatero, com deia l’Hono Montilla. Els socialistes de casa, mai no han plantat cara als seus co-religionaris Cinca enllà. No volen admetre que són més espanyols que socialistes. El drama és que el descrèdit augmenta sense compromisos. Els díscols s’han quedat sols perquè el poder només dóna soledatrs. No han volgut admetre que les crisis erosionen principis que les multituds veuen amb més claredat. El gir conservador dels socialistes ja no preocupa. Els sociates, sota l’etiqueta de progressistes, amb prou feines amaguen les seves vergonyes dretanes. Que no s’amoïnin, els seus amics d’Iniciativa, van de caragirats, no sé què es pitjor. De tota manera tinc la impressió que els socialistes, Cinca enllà, són simplement dreta. Quina és la diferència amb el PP? Molt senzilla, des d’Aznar són extrema dreta. Les lleis que firmen, confirmen aquestes tesis. Vet aquí un xoc difícil d’esquivar. Sort de les nostres entitats, aquestes sí que pensen en el full de ruta. El carrer fa el debat que els parlaments esquiven com poden. Aquí tothom simplifica la precarietat laboral dels pencaires. En canvi, els deures fiscals de financers i empresaris d’alta volada, no se’ls simplifica gens ni mica. Les crisis demanen canvis, noves orientacions. Coses que han d’acabar, pel cap baix, esperances contra un món cada cop més deplorable. Que la meitat de la població amb menys de 29 anys no treballi, quin crèdit democràtic téaquesta societat? Fiqueu-vos-ho al cap tots i totes, la garantia d’una democràcia és la feina, la resta és una discussió especulativa. Sé que és un axioma burgès, però, prescindir-ne, és carregar-se-la, així de simple. La resta és un món de vius que van a la deriva, entre ingenus i incauts. Sense aquest debat organitzat que són l’ANC i el Procés Constituent, sens dubte, tindríem el desànim de l’època del Tripartit. Per això, el clima del Principat no té res a veure amb el de la pell de toro. Llevat d’episodis tan reveladors com els del barri de Burgos. Qui porta les obres suspeses és un empresari amb antecedents delictius. Així va el PP, amb delinqüents prou sofisticats i incapacitant les senyores perquè no puguin triar com a mares. Les reformes del PP meravellen per la seva indigència. Tenen la rara habilitat d’afegir-hi problemes. El PP fabrica paisatges balders, en canvi, el PSOE, només espera que s’estrelli. Oi que aquesta cançó ja la vam sentir amb el Zapatero? Per això, la gent d’aquí se’n vol anar. O canvia el control del poder o la independència. Un full de ruta és com volem un nou país. D’acord, que la unitat d’acció no ens faci perdre de vista perquè volem marxar. A última hora, per Ràdio Molins, una excel·lent atalaia de comunicació pública, me n’assabento que si algú és fora del país, més d tres mesos, el donen de baixa de la Seguretat Social, maco, oi? Així funcionen les brillants estadístiques d’aquesta gent davant de la propera contesa electoral europea. Una persona que emigra, mai no és un concepte econòmic, sorprèn la matusseria dels nostres governants. Bancs i pressupostos generals de l’Estat viuen del rescat financer europeu. La resta que s’apanyi, emigració inclosa. Els independentistes saben que pitjor que ara no viurem. Així, doncs, menys queixar-se i més prendre partit per la gent i les seves entitats al marge d’aquestes institucions que emparen irregularitats. Només cal veure com la Plataforma dels desnonats furga pels ajuntaments. Hi ha alcaldes amb collons, llàstima que en siguin tan pocs. Ja que no podem canviar de país, canviem de tema. Millor que talli el rotllo, de veritat, cansen tants espectacles gratuïts.