Secció “Veus d’herbes“
Si no explorem, no hi ha novetats. Avui estreno guia nou de trinca marxant cap a Conesa, Conca de Barberà. Terres seques, a cavall de la Catalunya nova i vella. També terra de frares, Santes Creus i tota la pesca. A Conesa, un poble d’estirp medieval, la taverna és acollidora. La duu una parella hongaresa, expliqueu-li a aquests xiquets què és això de la globalització. A sobre l’anomenen el cafè del sindicat, té pebrots l’assumpte. Després, hi ha rotllo heràldic i eclesiàstic. Impressionant la grandària de l’església. Quadrada i d’entrada lateral. La veritat és que el regidor s’hi esmerça. Hi posa un punt de passió remarcable. Conesa és un poble escapçat per la pesta negra de 1348. L’església és un bon exemple d’aquest progrés interromput. Vull dir que no entreu per la façana. No fou acabada i, en conseqüència, entreu per la lateral. Les muralles testimonien la frontera insegura. L’establiment religiós és una nevera impressionant. Una llàstima, aquesta frescor posa al seu punt el vermut del rodal.
Però, la temperatura al carrer és benigna. El sol és molt tímid. Novembre avança implacable. Tot i així, les urpades del fred encara no pessiguen. Mentre en Ramon fa velocitat de creuer en totes les seves explicacions cíviques, em quedo amb la cançó de les orenetes. Vull dir les paraules que han penjat aquesta gent del nostre Espriu. Alberto me les llegeix amb el seu català estrictament escolar. Només per això, el poble mereix un respecte. Poques ciutats pengen versos per honorar la bellesa dels nostres rodals. Un poble que pensa en els seus poetes, intriga. Ara bé, quan comença amb els escuts, el meu interès decau considerablement. No puc amb l’heràldica. Potser és que sóc una cabra. És clar, vull caminar. També, Alberto León explica coses més sucoses.
Els seus coneixements són copiosos. Sorprèn com parla de Noruega, on té un fill. Sap la proverbial pobresa d’aquest poble, tot just enceta la seva independència. Ho van aconseguir l’any 1905. Els suecs se’ls van traure del mig perquè eren un gasto. Naturalment, llavors si que la consulta va ser legal. És a dir, els convenia als dos. És important saber això perquè és l’únic exemple que coneixem amb aquestes característiques d’estil democràtic. Finlàndia quan va accedir a la seva independència, bona gent, a la seva constitució, van fer oficial la llengua sueca, a pesar de quatre pobles costaners on el parlaven. Per allà dalt, sembla que són d’una altra pasta. Per aquí baix, som diferents, oi que m’enteneu? Vull dir que ens ho xerrem més, allò del diàleg i tota la pesca. En canvi, Alberto em parla d’una altra cosa, certament, molt estimada per mi. És a dir, en xerra sobre Knut Hamsun, el creador de Fam, una de les novel·les més inquietants que jo he escoltat. Vull dir que no he llegit ni amb tinta ni en Braille. Tot plegat, un llibre litúrgic del món dels anarquistes. Al meu guia, li va la vaga d’explicar llibres. Exactament com a mi, m’hi perden. Per això, en castellà, Conesa és coñazo. Sé que és una impertinència imperdonable. Oi més quan el regidor és un personatge encantador. Ja m’agradaria que tots els xiquets que s’hi dediquen a aquestes coses, se’n preocupessin pel seu entorn com fa ell. Quan sento l’aigua del rierol, beneeixo el matí que m’espera.
El meu guia té una exhuberant experiència laboral marítima. M’explica ports on ha estat. Puerto Urbano, Guayaquil, Ensenada, Valparaíso, Lago Gatum, Frisco, Baltimore, Hamburg, enteneu perquè els murs de Conesa m’asfixien? Els poetes que m’agraden, no falla, són usuaris de dàrsenes i molls. Papasseït, Margarit, Vinyoli,Llacuna, Rosselló-Pòrcel, etc.
Poc després, comencem un perible, molt del gust dels personatges universals de Cervantes. És clar, la cosa va de molins eòlics enmig de la planura. En canvi, els qui hi anem, no tenim res de mentalitat cavalleresca. La feina d’Alberto León en els seus vaixells de càrrega, no és gaire romàntica. Vull dir transport de mineral de ferro, bananes i carn frigorificada. És clar, jo em quedo amb l’amplària, més de mig quilòmetre de l’Orinoco, dos-cents quilòmetres estuari veneçolà endins. Se’m fa impossible creure-m’ho. Oi més quan el rierol que sento vora la muralla de Conesa, convida que repassi versos de Perejaume Borrell. Viure en aquests pobles ha de ser un suplici, diu Teresa Coll. És clar, com que ella necessita xocolateries o tendes de dietètica especialitzada, tot s’explica. Imagino que l’avorriment entre aquestes pedres ha de ser espectacular. Tanmateix, m’hi entotsolo com un vailet amb una xicra de xocolata quan penso en l’Orinoco. Si sabés la gent que les fonts d’aquest riu les va descobrir el fill d’un fabricant de Malgrat l’any 1932, segur que flipen. Quan arribem als molins, me’n faig una idea de la poca poesia d’aquestes baluernes. En canvi, els financers han decidit qui fa els versos en aquesta factura. Ja endevineu qui són tots els quixots i sanchopanzas del país. Fa estona que vaig amb Sara, com que hi ha hagut baixes, sobren guies. Per tant, es combinen la feina. M’hauria agradat parlar amb Alberto de Carreteras secundarias, d’Ignacio Martínez de Pisón, un aragonès afincat a Barna. En aquest llibre, les vel·leïtats del Quixot i Sancho Panza, encara il·luminen. Però, ara, les diferències són substancials. Ara són els molins eòlics qui representen els sonats. En canvi, els quixots i els barrufets panxuts flipen amb el seny que es gasta. Què hi farem, són els temps que ens toca viure, oi? Vull dir que els negocis són negocis i espavila’t que demà és dilluns. El llibre de l’aragonès parla d’un pare i un fill que viuen de càmping en càmping. Van en un tauró, una de les velles mascotes automobilístiques de la casa Citroën. El menut té seny i el seu vell, un altre Quixot que no hi toca. Així es diverteix el país. Mentre les coses no són a lloc, sembla que funcionem. Quan hi són, encara no ho sabem, oi? El camí és planer, Quan fem el gir decisiu, tenim a uns quatre quilòmetres, Segura. Un llogarret amb quatre cases. Però, abans un petit via crucis. És a dir, un turonet que cal fer per un corriolet bastant pesat. Pedra encabritada i corriols impracticables per al passeig. Bet aquí, l’essència del senderisme. Dic pedra encabritada, em sembla una bona solució per aquells guies que tenen el mal costum de dir piedra suelta en català. En unes altres paraules, si no podem traduir l’esperit, parlem com podem. Com que vivim a cavall de dues llengües, és bo saber amb què tractem.
El llenguatge sempre redueix la realitat de la nostra vida.
Les passo ben magres pujant, per sort, no perdo els estreps. Hi arribem amb les piles justes. Vull dir que són quarts de tres quan sentim fum. Sort que no és una costellada, només imaginar-m’ho, quina tortura. Des dels molins eòlics, vaig amb Teresa Coll, l’avorrida de les planures segarrenques. Quan parla de pedres megalítiques, millor que no li feu cas. Alberto va darrera meu. De tant en tant, encetem la conversa. Se m’acut dir que l’esperó em crema la planta del peu. Llavors, el mariner torna a encantar-me. Eso con una infiltración, se arregla. Quedo pasta de moniato. Oi més quan un dels temes que més ens agrada, a mi i a la Teresa, és pentinar els metges. Tant ella com jo ja no ens estranya res tot el que envolta el lamentable negoci de la salut. Si sabessin el poc caritatius que som amb aquesta corporació! La màxima és prou clara: ja que no podem canviar de país, canviem de tema. Per tant, tornem a les pedres, per sort, ja no són megalítiques. Immediatament, dinem. Sec entre el Cap i Jaume Sala. Potser és l’únic moment en què tothom calla. Déunhidó, quina colla de farsants. Tota la seva pietat davant la natura s’acaba en una queixalada, vet-ho aquí. Per això, ho tinc tan malament com a poeta. Sort que Aleix de Ferrater ha fet campana. Aquest col·lega, ni tan sols amb una tapeta d’olives farcides, deixa d’enverinar-nos amb els seus versos. Avui no ha vingut, que es foti. Segur que ha anat a platja amb Olga, la seva musa.
S’ha quedat sense una príncipe, que es refoti. Naturalment, parlo de les galetes de l’enyorat Jordi Tena. Pel que veig, va camí de litúrgia particular. Ho trobo bé, els detalls construeixen una tradició. Avui, entrepà de pernil, el pa de sègol, de primera. Nous, xocolata i un termo d’americà descafeïnat. Potent, calentó i ben ensucrat. Llàstima que ho he repartit com Jesús, un mal exemple.
De passada, caldos d’un parell de bótes. Aspres i punyents, reconforten. No és bo que els digui que xuten. Encara s’ho creurien aquests guies beverris. Són molt refotuts si els elogieu. No tothom té art en pessigar el cul d’aquestes bótes de vi. Com a bevedor de cava, aquests vinets demanen menys vulgaritat i més consideració.
El retorn mai no s’acaba. Vull dir que hem de passar per Sabella de l’Abadia. Pel meu gust, toponímia massa eclesiàstica. Paciència, mala peça al teler si m’hi capfico. Per sort, el fum d’una llar llunyana, indica que som a prop de Conesa. Pugem un altre cop al Casino. Tot el retorn és un maldecap 9N. És un stress que només pateixen la gent de Barcelona. Jordi Rovira, Rosa Plana i altres, pel meu gust tenen massa febre. No se m’acut com fer-la baixar. Tot plegat, uns llaunes insofribles. De moment, no té cap congrés de facultatius a Taipeh, Taiwan. Quina sort que encara no cridem l’atenció amb aquestes epidèmies tan exòtiques i manicomials. Només de pensar-hi, quina vergonya.
Dins l’autobús, baralla de comarques. Ja m’agrada, però, sempre és el mateix. Els pagats de l’Eixample o els neules del Vallès Occidental. Sort que aquests últims no vénen de l’Oriental, ni us explico què cal explicar d’aquest veïnatge. Com que els del Baix, aporten el que aporten, no hi ha color. Com que m’ho posen fàcil, arreglo el desori, només faltaria.