Sóc sord cec des dels 36. Quan era llosc, tampoc no hi sentia prou. Desgraciadament, vaig passar set anys amb audífons retro. És a dir, havia d’anar pel món amb moltes precaucions. Quan em parlen d’integració, sempre tinc en compte, aquest infern d’isolament i marginació. Certament inexplicable, tinc formació universitària, més aviat escassa i tronada. És a dir, coneixements d’història, filosofia i geografia, d’una utilitat, pel cap baix, lamentable. Vaig fer uns cursos i vaig obtenir uns papers per a exercir de professor de català. Fer de mestre, va servir per fer bullir l’olla. Amb un ofici com aquest, és impossible que sigui útil en una societat com la meva. Això sí, m’abstinc d’opinions assenyades i raonables perquè fan perdre el bon costum de descarrilar. Que sapigueu que no solament descarrilen trens, també ho fan les rialles i es queden sense titulars. De sobte, vaig fer-me un set-ciències penjat a la parra.
De sempre, un insensat inclassificable, només m’agrada la literatura. Encara pitjor, sóc del ram dels qui se’n fia dels poetes. En canvi, els polítics ja no em diverteixen gens ni mica i em malfio de metges i farmacèutics. Ara bé, quan es tracta del rodal, sí que és important saber què trepitgeu, com us dauren la píndola i com s’empobreix la ciutat. A més a més, de ser d’on sóc, gairebé mai no tinc cap oportunitat de parlar bé del meu poble. Ara bé, a pesar de llaurar pel pedregar, les tendreses també creixen entre decepcions, indígenes i foranis inclosos. Vull dir que em molesta ser un metropolità callat i difús. Senzillament, no m’agrada un panorama de guiris fastiguejats i parats amunt i avall.
Per la resta, acostumo a moure’m entre crustacis i gànguils de tota mena. D’ençà que sóc diferent, visc la discapacitat com abans, però menys ruc. Vull dir que tothom ens té en compte, sobretot, en arraconar-nos. No us penseu que, aquí, som un país europeu avançat i pulcre, us equivocaríeu si no em donéssiu la raó. Dit d’aquesta manera, sembla molt dur però és així. Fins ara he publicat quatre llibres de poesia, algun conte espars i una pila de gasetilles per paperots del poble. Creieu-me, si hagués fet de carnisser, un altre gall cantaria. En l’actualitat, sóc soci d’ACIC, una associació de cecs que té la mania, ai las, de fer-nos savis. No us podeu imaginar la llauna que donen amb la murga d’autonomies, accessibilitats i integracions. Ja veieu, literatura, discapacitat, pintura, política, pel cap baix, aficions no gaire engrescadores. Tot i així, sempre navego dins el discurs de les paraules, bo i cercant en els fets coherències i compromisos. Encara més, tinc 55 anys i l’estupidesa de voler ser feliç. No m’ho digueu pas com ho faig, perquè llavors us avorriríeu.
Per descomptat, demano disculpes per ser català i pobre. En canvi, no ho faig mai com a disca ni poeta. Naturalment, sóc conscient tothora d’aquestes molèsties. Si us plau, recordeu als manaies, que no se n’oblidin de nosaltres quan facin noves obres, de tot cor, gràcies per endavant. Espero que no me les tingueu en compte en voler perdre el temps, llegint i reflexionant bloc endins.