Records de carrer

Secció “Galetes Impreses

Poemes:
Tren de mitja tarda | L’antic Registre | La corredora del quarto rosa | Una gossa coixa

Avui he esmorzat a la Rierada amb Pep Armengol, Manel Macià i Manel Plana. Per distingir-los, el Macià és el Manelic. El refrigeri, important, ha descargolat memòries. Hem parlat d’una figura memorable del carrer d’Abaix. L’Ambròs de ca l’Ideal. Naturalment, no parlem d’un botiguer qualsevol. Un personatge amb talent musical preclar i un discurs Déunhidó. Hi ha botigues i comerços mítics a la nostra ciutat. Cap amb la inventiva d’un nom tan suggerent com la botiga de ca l’Ideal. Sintetitza tota una època, un món que viu diàriament, però, que sempre mira el futur. Ja se sap, era una papereria, però, també una impremta. Per tant, la lletra impresa també exigia una tradició, una publicitat. Els records d’aquests avantpassats formen part d’una memòria col·lectiva i popular, gens negligible. Les anècdotes, els reptes o els desoris, omplen un enfilall de rialles i tendreses que caldria recuperar. La trobada recorda que Pep Armengol és fill d’aquest carrer tan entranyable. Els poemes que van del 9 fins el 12, són essencialment, paisatges d’un menut que s’arrapa a un món mític. El menut encara no surt del casalot. En canvi, l’Ambròs, un el recorda quan el carrer comença a dir-me alguna cosa. Sobretot d’ençà que penco pel taller del pare. Tot el material d’oficina hi venia. Quan hi encarregava a la seva botiga, sempre hi havia novetats. Desapareixeran i vindran noves i velles botigues, Déu ho vulgui. Però, el record d’aquest personatge encara flameja dins la boira de molts de nosaltres. L’Ambròs de ca l’Ideal, el Pepitu Ros, la corretja més llarga del poble, n’han sortit molts més. M’he estimat més escriure sobre els qui conec, almenys d’un tracte inoblidable. Al carrer d’Abaix, la gent tenia un sabor que empeltava tothom. Així fèiem el poble, construíem la ciutat. Quants als poemes, encara sóc un minyó, massa embadalit en un món exclusivament familiar. Precisament, en aquestes coordenades, el carrer té sentit després. Prometo parlar-ne.