Roses cegues

Roses Cegues són dos-cents punts de llibre. Tots parlen de la rosa com a punt de partida. Però, tots responen a les meves neures literàries. D’una banda, el reclam literari de la flor. De l’altre, la possibilitat de poder xerrar sobre la literatura del país. Especialment, els seus poetes i el seu univers entorn de l’escriptura. Després, cal assenyalar el meu món personal, els paisatges del meu poble. Aquí, només presento una selecció, feta a càrrec d’amics que m’estimo molt. És a dir, dels dos-cents aforismes, només en penjo una cinquantena llarga. Una mostra per on va l’assumpte. En primer lloc, Joan Suñé i Anabel López, els incansables animadors de la Biblioteca. L’altra persona és Mercè Solé, directora del programa de les persones disminuïdes de la ciutat. Aquesta última per la rellevància en la seva causa per les persones diferents. La discapacitat, sempre que puc, la incorporo com a temàtica literària en la meva escriptura quotidiana. Entre els promotors i activistes culturals, entenc que la discapacitat també hi té un lloc. Tots ells han triat una seixantena d’aquestes sentències entorn de la rosa. Entenc que l’aforisme poètic també ha de tenir un lloc rellevant en les nostres lectures. Per a mi, l’acte de llegir sempre és un acte de pensar. Aquesta petita reflexió mai va en la direcció d’ofendre ningú. Parlo de Sant Feliu, dels oficis i del escriptors. Sobretot poetes del país, de tant en tant, també hi ha cantants. Tot plegat també ells despleguen les nostres emocions.  Pretenc altres mirades, altres conclusions. En unes altres paraules, desplegar debat, enlairar reflexions. L’escriptura d’esgarrapada ens mena cap aquí. En especial, moltes gràcies per a Marc Rius, Pep Armengol i Vanessa Ribas. Les seves fotos ajuden a digerir aquestes esgarrapades.

Roses cegues, una selecció