Si no es reconstrueix, és impossible el domini del gust. Aquestes són les conclusions que prenem Ricard Cordoncillo i jo, tot just sortim de la Pedrera. Gust, tacte i olfacte ens dominen, no deixen mai de créixer ningú.
Els qui llegim en braille cada dia, sabem de què parlem. Els sentits cal cultivar-los si en volem traure un profit tangible. És a dir, qui no cultiva persistències, és un disca perpetu.
En efecte, el dramàtic és que no parlo exclusivament de discapacitats. Així va acabar la visita comentada de María José Ania amb un grup d’invidents d’ACIC. Tota la feina conversa sobre l’Art del Menjar, des de les natures mortes fins Ferran Adrià. Les visites comentades per a disques en aquestes expos salven fràgils integracions. Al capdavall, l’art sempre són lectures obertes. Amb tot els sentits malmesos sempre busquen nous equilibris.
Gust estètic tothom en té i només creix amb mals de queixals. Comptat i debatut, l’expo és estranya i eclèctica. Desesperadament, els seus promotors volen renovar públics. No insisteixen solament amb lletraferits, professionals ni tastaolletes. Però, aconsegueix originalitats i provocacions. Per exemple, la butaca cosida amb talls de carn o les llaunes dins les urnes parodiant tumultuoses riqueses. O la truculència de Brossa amb el seu poema visual. És a dir, l’invitat Garrot Vil en una taula ben parada. Molt tendre, un artista belga, de confessió musulmana, el qual exposa una carta d’amor amb peles de patates. Ho fa amb vint-i-cinc fotos en blanc, damunt les quals, escriu paraula a paraula, en gargots islàmics.
Reconec que des de la proliferació de la natura morta, l’art fa un daltabaix sensacional. Vull dir que estimula l’ordinari fins el lúgubre amb una constància admirable. L’espetec final, és una altre artista fent un ratllador de cuina en dimensions de mampara. Algunes d’aquestes llengüetes, prou perilloses, imiten llavis, inquietants i sensuals. Fins aquí tot és individual, un monòleg més o menys brillant sobre diverses combinacions artístiques. Ara bé, la cosa comença a il·luminar-me, quan entrem en espais col·lectius, en què art i gastronomia topen.
És a dir, quan la provocació individual esdevé una transgressió gregària. En unes altres paraules, quan les galeries d’art esdevenen improvisats centres de restauració. O, de cop i volta, santuaris culinaris també exposen peces d’art. Fins i tot aquest canvi d’escenaris, obté esnobismes tan friquis com improvisar coberts d’escultures per a fer un plat d’arròs macrobiòtic. Per sort,m’he estalviat aquestes carallades alternatives, essent un rigorós pobletà. De fet, l’art, allò que vol és la incorporació de totes les nostres litúrgies vitals en la discussió estètica. Fins i tot, si cal, subvertint o transgredint escenaris i convencionalismes. Indiscutiblement, la que més ha prosperat és la gastronomia car és l’única que implica tothom. Tant fa que siguin butxaques primes o grasses, la cuina perd a tot drap espai domèstic.
Finalment, la Documenta 12, és a dir, la fira d’art alemanya de Kassel, la més important del planeta, que es fa durant tres mesos cada cinc anys, consagra Ferran Adrià i el seu art culinari. És l’apoteosi de les noves tecno convivint amb la cuina tradicional. Detractors apart, Adrià ha creat un nou llenguatge, ha modernitzat la tradició. L’expo tracta de fer popular un llibre de fotos, anomenat Menjar per pensar, pensar per menjar, el qual, no us recomano en absolut. Vull dir que un Chateau Lafitte mai no me’l prendré amb un plat de cigrons amb una amanida de cogombres. Ja se sap, aquesta ampolla requereix imaginacions amb estovalles, per no dir altres malícies.
La reflexió entorn de la litúrgia, és l’etiqueta buscant l’escalf de la paraula. Modernors per tal que el gust enlairi esperits oberts. En tot cas, l’art tracta de democratitzar-se i la cuina és l’escenari que ningú refusa. Museus, galeries d’art, temples i magatzems ja no són llocs concorreguts. En canvi, places i restaurants, espectacles i estadis apleguen les masses. Vet aquí l’ordinariesa lúgubre de l’art amb les seves giragonses. Escultures i quadros continuen, però instal·lacions i vídeo-arts substitueixen sense pietat. L’art és cada cop més prosaic, més barat, efímer i popular. Això sí, no deixa de dialogar amb creences, icones o manies personals. Quant al tema de menjar, ja són figues d’un altre paner. Com de costum, qui va llençar la canya, fou Neus Salvat. Per descomptat, no esperava que fos un periodista amb una llaga a l’estómac. Ella sempre té la virtut de buscar tres peus al gat, sinó busca les llagues dels altres. En aquest cas, molt ben trobats, perquè l’art del menjar és un títol ben equívoc. Ja no diguem del subtítol. En tot moment s’exalta més l’art que el menjar. Però, Neus Salvat té raons poderoses per a parlar-ne. Ella sempre parla des de la reconstrucció. Els sentits de les persones són un engranatge, l’equilibri del qual l’imposa la natura. En canvi, els sentits dels disques són una bastida, d’equilibri purament cultural. L’assumpte sembla filosòfic i, tanmateix és estrictament disca. Tot i així, un chateau Lafitte, per sort, no entra en cap programa de persones disminuïdes, ni en cap beca per a menjadors escolars de serveis socials. Al capdavall,la feina de l’art, és que tinguem més gana, vés-te a fotre. Vet aquí, sense malícia, quin tirabixó més refotut.