El poble no en va farcit d’aquesta conjunció astral. Per descomptat, deixem de banda piràmides egípcies i xarlotades en rebaixes. A final de temporada, Josep Xarau, Mercè Solé i jo, acostumem de cloure-hi activitats del programa. Sempre anàvem al Vademecum. Restauració discreta, i elegant, impròpia de la nostra ciutat. Hi anem perquè el Patronat, afegit a la moda de les desaparicions, no era gaire lluny. La seva localització, entre Brugueroles i Ricart sorprenia per qualitat. En trobar-lo tancat, no tenim cap altra opció que un xinès de la Rambla. Uns quants dies després, es confirma que el tancament és definitiu. Restauració autòctona, de disseny, mor sense gaires escarafalls. La crisi va despullant implacable. La restauració d’una ciutat explica com les classes mitjanes es repleguen. L’admirable supervivència de xinesos només explica empobriments. La solera d’una restauració no és altra cosa que vigor d’un comerç que l’especulació escura. Algú posa en dubte la relació entre hipoteques i sortir a sopar un parell de cops al mes, fora de casa?
En l’actualitat, si aneu a l’Ateneu, patiu brogit i pizzes. La nit del poble és un malson estil Poe o Levecraft. Per nassos, això sempre ho he assumit. Ara bé, afegir-hi poques delicadeses entorn i dintre l’estómac, augmenta el sinistre del rodal. Amb prou feines, el Vademecum tolerava per culpa de l’espai, cadires de rodes. Per descomptat, no tenia cartes en braille, però el seu servei era curós i eficaç. Hi havia molta fusta i fil, la qual cosa, els sords podien fer més discreta les seves mancances auditives. En els seus bons moments, polítics i empresaris s’hi arraulien a gust. Els esperits gurmands, sovint, se’n queixaven. De vegades, la beguda era molt prima d’oferta. Però, com a establiment de restauració, fora del centre, que hagi durat gairebé una dècada, senzillament és un miracle.
Costa admetre-ho, no som un poble de comerciants, ni tan sols de gent emprenedora. Sap greu que així sigui perquè, això, demostra que badem. En estructures i construccions, no espavilem ni a tiros. De fet, és el nostre esport preferit, si deixem de banda clamoroses rondinades, estil soterrament. És a dir, autoritats, entitats i entesos si no filen entorn dels negocis, l’esperit de barriada, aquí, avança inexorable. Si fa no fa com el desert a Àfrica. El d’allà no el veiem, el d’aquí, tampoc. Potser que revisem com anem de disminucions.