No fa gaires dies vaig anar a una expo sobre pintors que han testimoniat Montserrat. La comferència la va dirigir Manel Plana, un bon amic meu, un aquarel·lista de primera categoria. Quan va parlar de Montserrat ho va fer amb tanta passió com Josep Abelló, el nostre naturalista del Montsant. Ambdós defensen que aquestes muntanyes, Montserrat i Montsant, formacions calcàries superlatives, impregnen el seu medi d’una aurèola que es impossible negligir-les.
L’última excursió a Cabacés fou un exemple de meravelles de la natura, a disposició d’un públic excursionista. Sempre que ONCE organitza sortides a la serralada del Montsant, cap allà falta gent. L’aridesa d’aquests encontorns sempre em fascina. No sé com s’ho fa, però sempre hi surto guanyant. D’acord, la vista és una limitació lamentable. Fins i tot accepto que sóc un friqui a causa d’una oïda francament deteriorada. Però, la podem fer discreta amb l’exercici de la memòria i la concentració en els altres sentits i suports tecno. Sobretot l’olfacte, el tacte i l’oïda digitalitzada. En canvi, no puc evitar que sóc un amant del meu ofici. Vull dir tota aquesta inclinació que tinc per la literatura i la història del país.
Josep Abelló aprofita tots els elements que té a l’abast per fer-nos cinc cèntims sobre un paisatge, en aparença humil, de vegades, no gaire comfortable. Tot serveix, històries, llegendes, esoterisme, xafarderies, etc. Hi ha una sàvia combinació d’erudició i notícies curioses que raspallen un Montsant pletòric de vida i memòries. Des de les fatxenderies del rei Jaume i les seves caceres, fins les visites, estil romeria de la princesa Neus de Borbó, bo i passant pel gotet de l’infecte vi del Priorat, fins la degustació de l’arc d’ametlla de l’esglesiola de Sant Joan de Cabacés, res no és immune a la passió d’aquest excepcional guia del Nomtsant.
Amb tot on més va impactar-me, fou en les qualitats energètiques que la contrada afegeix als seus naturals. El seu to sentenciós sota la balma de l’ermita de Sant Roc, el vaig robar inoblidable tot just en va parlar. Entre altres coses, perquè el tema és d’un àmbit exclusivista i necessita molta tolerància entre descreguts. De veres, hi crec a pesar del sòlid escepticisme que gairebé tothom hi congria. Entre la fe i la raó hi ha la personalitat i la trajectòria dels éssers humans. Vet aquí perquè cal escoltar. Sense aquesta funció, no hi ha humanitat possible, ni tolerància que valgui. Cada vegada que vinc del Montsant, la setmana següent és un festí de salut i bonhomia. L’entorn del Montsant, un paisatge de bellesa eremítica indubtable, disposa bon rotllo per a tothom. Allà on proliferen ermites i santuaris, les persones hi guanyen decididament. Aquesta percepció la sostinc al llarg de les escasses excursions que he fet en vida. Al capdavall, les romeries no són una altra cosa que la popularització dels misteris d’Eleusis, d’antigors difícils d’escrutar. De fet, l’excursionisme és l’alternativa laica i urbanitzada davant processons i romeries.
Comptat i debatut, les creences creixen de la força amb què ens relacionem amb la natura i els altres. La religió sempre ha tingut el monopoli d’aquestes inquietuds quan esdevenen activitats. Cabacés no va defraudar el nostre periple dominical. Francesc Vila ja ha fet la crònica que jo no vull reiterar, entre altres coses perquè ho fa molt bé. En canvi, si que vull destacar la companyia de la meva guia, Teresa Coll, una senyora estupenda perquè sí. Fou un retrobament magnífic, entre altres coses perquè acull la confiança com poques persones. Vam fer un repàs de les nostres inquietuds, que sempre va interrompre el llauna del guia. Sobretot, bo i recordant-nos moros i romans que van deixar targeta de presentació.
Després, a l’autobús, la xerrera incontinent amb Maria Antònia calmell. Sobretot les intimitats que no podem retenir. La memorable abraçada amb Robert Vallribera. La tendresa amb què va demanar-me que aprengués a escoltar el meu cos. Íntimament, reprendre l’excursionisme representa collir cicles d’equilibri i cultivar amistats passavolants que vull entranyables. Josep Pujol, Jordi Tena, Carme Gómez, Rosa Plana, etc, formen part d’un paisatge absolutament impagable. Sé que me’n deixo al tinter. Però, sé que els tinc present quan ensumo excursions.
Amb Ràdio Plana, que no va exercir d’ona hertziana, va preocupar-me’n fins que la vaig recobrar durant els moments de cafeteria. Ella i jo vam jugar-nos amb Teresa Coll, un sopar, que em sap greu per la innocència de la meva guia. La juguesca consisteix en confirmar si la Duquesa d’Alba és una bona col·leccionista de vidus. El temps sempre juga a favor dels cecs i les duquesses. Ho sento per l’adorable Teresa, haurà de pagar un sopar a un parell de cecs vidents. Mira que sóc friqui, però un cec vident ni el propi Francesc Minyana s’ho empassa. Aquest paperot, que ningú no ho oblidi, creix a la vora del text en braille que han preparat els xiquets del parc natural del Montsant. Mai no he conegut una mostra de consideració i de respecte més esplèndida que aquesta. Els detalls que fa Josep Abelló amb nosaltres, dubto que tinguin parangó en altres escenaris per a disques visuals. Vull dir gotets de vi, espelmes i, que consti, que només fem una excursió a l’any. Vés a saber què ens regala si venim un cop al mes. Millor no saber-ho que encara el faran fora del parc per malversació dels recursos forestals de la zona.
Per cert, si voleu gaudir de pintures, carbonets i esbossos sobre Montserrat, mireu les wep de manel Plana i Jaume Muxart. Us ho recomano perquè són d’una originalitat extraordinària. De debò, encara que no us ho cregueu perquè no tinc els ulls d’una àguila. Si sou uns descreguts, per un moment, penseu que sóc un poeta, l’assumpte s’ho val companys. El Montsant, a vegades, té regust de paradís, no ho diu una de les meves col·legues? Finalment, el punt de llibre, guarnit per Montserrat Domingo, va cloure un dia agraït de follets i fades.