La ciutat li lliura la Rosa de Plata. Un guardó prou merescut. Al llarg d’aquestes dues últimes dècades, ha estat l’estendard del Jurat Dot. Tot un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un luxe que la ciutat ignora. Senzillament no s’estilen gaire pel meu rodal, fenòmens d’aquesta envergadura.
Poeta, traductor i home de teatre, ha fet una obra que no té preu. Sempre des de l’amabilitat i la discreció. Virtuts que no abunden pel pedregar de tribu que som. A més a més, mentre jo he participat en dues tongades al jurat, ell mai no ha faltat a la cita. Valoro molt la seva lectura dels joves que aspiren a publicar un volum de poesia, sense prejudicis. Encara és més estimulant perquè no hi ha ni rastre de suficiència ni supèrbia. Ha buscat tothora punts de trobada, cables per a explicar el difícil i meravellós tema de la poesia.
Tinc moltes anècdotes sobre la seva impecable honradesa i discreció. Quan Àngel Merino el va proposar com a president del Premi, jo, llavors llegia el seu El present vulnerable. Un dietari deliciós i alhora inquietant, excel·lent literatura d’emboscada. Així, doncs, vaig començar amb la seva prosa, no pas amb els seus versos. Una altra cosa que encara m’agrada més. Les seves traduccions sobre els alemanys alambinats. Kleist, Musil, Brecht o Kafka, tant se val, estil mesurat i sempre dúctil davant les dificultats. M’agrada i envejo profundament aquesta pertinaç constància amb la seva superació intel·lectual. Només cal veure els pròlegs que fa per a altres poetes i escriptors, és una delícia de feina ben feta, un pal de paller on emmirallar-nos. Les visites furtives a ca la Joana Raspall i sentir-lo com es meravella amb els versos de la nostra bruixa local. O els debatst sobre literatura d’havent sopat amb Joana Raspall, en pla i Arxé o Àlex Susanna. Mai no ha faltat un pessic de rondinades sobre Mann o Goethe, entre comentaris esparsos. Tampoc no ha faltat el repàs sobre els nostres poetes oblidats. En tot moment, mai disserta amb agror ni menyspreu. El seu to, exactament, és el dels seus dietaris, sempre rumia amablement vora conflictes. Com els bons poetes d’aquest país, escura dubtes, abans que abandonar-se a obvietats.
Prendre’s la feina seriosament, vet aquí la seva magnífica trajectòria. Les persones i les entitats que apostem per aquest reconeixement, sabem que fem molt poc. En canvi, ell ha enllustrat la nostra escassa cultura. La tertúlia Dot i totes les persones que estimem la seva escriptura, estem d’enhorabona. L’últim cop que el vaig veure, va insinuar-me que el seu últim dietari era massa depressiu. Li vaig contestar que últimament es torna més realista que escèptic. Al capdavall, als dietaris no s’escriuen monsergues. Per molts anys pugui dictar el seu mestratge entre nosaltres.