A mitja excursió Jordi Rovira fa una proposta inesperada. Cal pujar el collet estret de Castellsapera. Un rocam inexpugnable que corona un turó. Si puja per un corriol molt pronunciat amb unes dificultats afegides per a crustacis no gaire agrícoles. Si no us agafeu dels arbres i les arrels que prenen la fresca, la pujada es converteix en un suplici. Uns quants seiem en els marges del camí. Jordi Rovira estalvia energies entre cegus que tenen la mosca rera l’orella. De fet, l’opció permet descansos profundament agraïts.
Francesc Vila i jo tenim coses a dir-nos. Exactament, per culpa del Setè punt, la revista en braille d’ACIC. El número es dedica a Jordi Pons i la seva gent d’ARCE. Vam omplir tota la sala de Can Golferichs. L’acte va ser entranyable i molts ignorants, vam il·lustrar-nos un xic. Francesc i jo vam arribar a la conclusió que cal reflexionar sobre la nostra situació entre els altres. Els valors no es prediquen, es fabriquen bo i exercitant-los. Per tant, cal discutir-hi en un debat o altre, si no ens arraconen més.
La integració dels cecs és fins i tot fàcil d’entendre, però alhora molt complicada. A mesura que la societat avança, accepta la diferència. Però, instintivament, l’arracona. Els dos exemples més preclars que conec, són dues paradoxes inquietants. Uns amics del meu poble, un impressor i un restaurador, visiten durant una setmana el Japó. Miquel Puertas i Basili Dalmases Resten enlluernats. Sobretot davant l’esforç per l’adaptació pública per a la mobilitat de disques sensorials. Encaminaments, marquesines, altaveus, semàfors acústics, etc. En tot moment, no van parar de recordar-me com fliparia si jo fóra amb ells. En canvi, no van veure cap cec.
En unes jornades sobre accessibilitat de cecs i sords a la cultura dels museus que van fer-se a la Pedrera, França aporta una plana brillant. Al museu del Louvre, els tècnics en cultura, aprofiten l’aportació del mim, en l’exposició del llenguatge de signes per als disques auditius. La gent que fa estàtues en escenaris inversemblants, també pot ser una font de coneixement per a la discapacitat més invisible. Però, ai las, aquestes visites multitudinàries són fora de l’horari habitual dels altres. La normalitat és quan els uns i els altres es barregen. Encara més, la integració de la discapacitat és quan no us la recorden. La realitat és simple i pèrfida. Si les entitats no lluiten per imposar la diferència, la igualtat és un xiste.
Ho sento molt, els paralímpics, arraconen una cosa de no dir. Un exemple al·lucinant, la segona sortida que va fer ARCE, va ser una excursió per a fer esquí aquàtic. Quan ho va explicar Manuel Jiménez, un soci vident d’ARCE, vaig flipar pepinos. No he sabut mai com va acabar. Però,estic segur que van divertir-se la hòstia. Els invidents perquè devien fer plorar, els altres, fets miques perquè no sabien què cony fer. Aquí comença la puta integració, és a dir, què podem fer plegats. ARCE fou una entitat modèlica, bullia contra el gueto. Un dels seus promotors més lúcids, Jordi Pons, mai no va veure amb bons ulls que es dissolgués dins ONCE. El temps li ha donat la raó. Té molt de mèrit perquè de bons ulls, no gaire. Aquest debat l’hem de tornar a reprendre, insisteix en Francesc.
Mentre desgranem, moc com una baldufa, MariaAntònia Calmell. La pobra va d’Ana Andreu cap a mi i viceversa. El motiu és la setmana tràgica que duc amb l’estrena del mòbil. Encara no he aconseguit rebre cap trucada. En canvi, sense voler-ho, he parlat amb Daniela Rubio. Per sort, m’ho prenc amb calma. Les noves tecnologies entre disques sensorials són un drama. La formació sempre és una batalla campal perquè no t’arraconin. Per descomptat, no aconsegueixo xerrar amb els de casa. L’aparellet té tots els números d’anar barranc avall. Amb tot un mòbil amb un teclat el més gros possible, un model compatible per a un programa sonor i que sigui de targeta, una odissea per a invidents no reciclats. Ja poden anar fent congressos a Barna, Nairobi o Vladivostok. El cas és que els cegus que masteguen sugus moderns, els trobeu a les estampetes dins la xarxa. Vull dir que si no és per la generositat i la paciència de Neus Salvat, una crustaci friqui més moderna que jo, encara vaig buscant-lo per aquests mons de Déu.
Mentrestant, la colla baixa del Castell Sapera. Què collons han explicat els guies als disques visuals des d’allà dalt? Coneixent guies i guiats, son de la llarga. Ja m’enteneu, cap aquesta banda, per damunt de la boira, es veuen els melonets de Montserrat. Cap a l’altra banda, sense el llençol de la segallosa, veus les penques de la Mola. Ja me’ls imagino quan bufen literatura de TBO. Això sí, han fet el cim, encara que només sigui una pedrota maleducada. Amb tot cal reprendre la marxa. Cal arribar a la casa vella de l’Ubac.
Quan arribem a l’esplanada, els caps ordenen ranxo. Teresa Coll, la meva guia, troba un pessic de sol vora uns matolls de farigola. Sec amb Aleix Ferrater i Olga Cervantes, no triga gaire en afegir-s’hi Carme Gómez. Teresa Coll és molt discreta quan endrapem. Olga Cervantes m’ensenya l’anell del puigmal, li ve gros però no se li escapa. Negocio amb ella un possible canvi per un anell amb un parell de robins del Puigbonic. No hi ha manera, el col·lega encara li bullla musa. Quan encetem postres, comença el desori. Reconec que hi caic de quatre potes a pesar dels meus vots naturistes. La culpa la té la mare de la Ioli. Fa unes rosquilles absolutament demoníaques. Sort que no veig perquè Ioli, quan es posa bikini vora la neu, qualsevol es mira la Moreneta. Després, el Banyeta d’en Jordi Rovira repartint mamelletes de xocolata, de la Montserrat Ferrer. I és que ho tinc prescit de per vida, les dones de Sabadell, només donen disgustos. Quant als espavilats de Cerdanyola, millor que amagueu la titola. Ara ja sé d’on vénen els panerets tan arrodonits que passegen les senyores de la colla. Finalment, no podia faltar l’abominable torró d’Agramunt. Tota la sanitosa experiència excursionista se’n va pel pedregar en vint minuts de follia. Sort que paco Crespo, un noi entenimentat, no va despenjar-se amb cava ecològic. Com a càstig particular, murmuro un parell de cops el meu virolai, adaptat a les circumstàncies.
Coca febril, rosquilla de la serra,
De l’Ubac, cap miquel,
Il·luminau la catalana gerra,
Penjau-nos cap al cel.
En gresca d’or, los angelets menjaren
Eixos torrons, per fer-nos un cacau.
Reina del cel que els muntanyencs besaren,
feu-nos pessic dins vostre pitet blau.
Calda turgent de celles coronada,
Faltats de Déu que somiau prou desig,
A vostres peus, la lluna es posada,
Lo sol, sos raigs vos dóna per despit.
Dels catalans, sempre sereu gitana,
Dels espanyols, criolla d’Orient,
Siau pels bons, bresca a Copacabana,
Pels pecadors, vicis vora Sallent.
Donau biagra a qui la pàtria enyora,
Sens veure mai los turons de l’Ubac,
En terra, mar o llit, a qui us implora,
Procurau que mai no donin pel sac.
Mística font d’aiguardent de la vida,
Rajau del cel al cor de mon país,
Mamelletes deixau-li per florida,
Feu-nos si us plau lo vostre paradís.
Ditxosos nassos, Maria, que us flairen,
Ditxós lo cor que s’obre a vostra llum.
Farcit de còctel que els barruts rondinen,
Amb oració dau-nos vostre perfum.
Copa d’anís, del Vallès vos corona,
Petons d’encens, falda plena de rom,
Lo fruit sagrat del vostre amor vos dóna,
ÉsJesucrist, lo redemptor del món.
En vostre nom comença nostra història
Sí, l’Ubac és la nostra xocolata.
Siguem per tot l’escala de la glòria
I, sos bunyols de crema, lluents com plata.
Coca febril, rosquilla de la serra,
Per tot, coco xanel,
Il·luminau la catalana gerra,
penjau-nos cap al cel!
Que tinguis sort, canta Montserrat Mercader, mentre enfilem el Paller de tot l’any. Ella duu la freqüència modulada Rosa Plana. Li dedico aquest virolai tot just em lliura gentilment un esqueix de farigola. Si Mossèn Cinto se n’entera d’aquest virolai, vaig llest si m’encalça. En canvi, espero que la Moreneta no s’empipi. Al capdavall, quan els cecs la toquem, Déu n’hido, la hidratant que gasta. De fet, la dissortada és ella, vull dir la Moreneta. Us imagineu si ella fos cubana? Sort que no arribem a tant i la pobra es fa càrrec del desastre que som. Entre bollos i pingas, la Moreneta acabaria prou negra. Poca gent al món i, encara menys, els creients catòlics, no coneixen gaire la tradició de les verges negres. Potser una de les planes més bonniques del cristianisme apòcrif.
Mentre Montse explica riqueses botàniques del rodal, anem apropant-nos a aquesta roca de nom tan barroc. La pedra, digne d’Abu Simbel, ens té entretinguts bo i vorejant-la. Quan acabem, enfilem cap a la casa nova de l’ubac. Indiscutiblement, la serra de l’Ubac, com el Montnegre, són els paisatges que més s’assemblen al Collserola. Aquestes caminades recorden flaires, el tast íntim de la terra que fou meva. El domini de l’alzina, la plenitud de les roques, els camins blancs i suaus. És clar que em canso, però estic amb una gent que no me la mereixo. Vet ací, el miracle del meu virolai. Definitivament, és una excursió bellíssima. (22 de Gener, Sant Anastasi, monjo persa la mar de divertit)