No hi ha cosa més enutjosa que li recorden a un disca que ho és. Per això, quan vaig anar a la comferència de l’Ureta, no les tenia totes. Trobo interessant que el periodisme expliqui amb ets i uts l’ensulsiada que patim. Però, el meu cas és massa friqui per a fer un numeret.
Sóc sord cec, però la gent solament s’hi fixa amb el bastó. Les orelles les tinc completament digitalitzades. Sento perfectament, fins i tot puc discriminar entre dues o tres persones. Ara bé, quan sóc en comferències, xerrades o espectacles , haig de tenir estratègies subtils per a pescar-ho tot. Ja no us explico l’horror dels escenaris de la restauració. Així, doncs, el cicle de periodisme i economia que ha encetat el Fet A, només té un entrebanc. Haver escollit el Saló dels Austries de Cal Falguera, un lloc sinistre per als sords.
Tinc una llarga trajectòria en aquest indret, només un bucle magnètic podria resoldre l’assumpte. Tot i així, en qüestió de restauració de palaus i palauets, de Torres i masies, el meu poble és un desori que avergonyeix. Només cal recordar els calés que hem llençat amb Can ricart i cal Falguera. De Cal marquès, l’únic que val la pena són els seus cedres. I ho tenen més fotuts que nosaltres, ho pasen fatal entre ecos, temps al temps. Fins i tot quan hi vinc amb la meva connexió intel·ligent, tampoc no les tinc totes. La peculiar pedra de la construcció i els sostres altíssims, em recorden que sóc allò que sóc. Cal ser sord per a entendre la mala bava de Bethoven. O l’angúnia que Tete Montoliu va tenir al final de la seva vida tot just la sordesa l’aïlla del món.
Tot just va acabar la seva parrafada, en Josep Maria Ureta, hauria d’haver-me marxat. M’hauria estalviat mal rotllo i escriure aquesta gasetilla. Però, em tallo quan no conec tot el personal. De fet, hauria d’haver muntat un numeret i haver segut al costat del conferenciant. El micro, per descomptat, d’una qualitat lamentable. L’home va parlar a batzegades, amb pessics d’humor i histrionisme, essencials per a explicar misèries de l’ofici. Però, sovint, s’allunyava de la carxofa i el perdia. Per descomptat, jo solament m’ho imagino, però de cada cinc paraules que va mussitar, una la perdia.
La sordesa és una discapacitat que no es veu. Encarapitjor, gairebé impossible d’explicar. Vaig adoptar la posició que menys em convenia. És a dir, discreció i escampar la boira a poc que pugués. Una amiga meva cega sempre em recorda que l’única avantatge de casar-se amb un cec, és que no cal explicar-li sempre la pel·li de les nostres limitacions. Quan es tracta de sord cecs, l’enuig en aquestes aventures és habitual. Entre altres coses perquè si no continuem lluitant, la cosa és pitjor. Integrar-se, agradi o no, sempre és un assumpte d’afectats. Els qui no tenen cap problema, agradi o no, són còmplices de l’exsclusió. Si no penséssim així, continuaríem rondinant al gueto. Al capdavall, la discapacitat és dura, però, la insensibilitat, encara ho és més.
Tots els esforços de l’amic David Guàrdia per ajudar-me, van ser inútils. Quan algú em xiuxiueja, encara no sap que sóc un sord. Ell, per descomptat, no volia interrompre la comferència. En canvi, anys de coneixença, encara no li ha quedat gravat que no pesco res quan xiuxiueja. No us amoïneu, amic Guàrdia, estic acostumat quan passen aquestes coses. En aquesta ocasió, vaig quedar-me a mig camí. En la pròxima, segur que m’espavilo millor. Ara bé, definitivament, al Saló dels Austries, ja m’han vist prou.