Fa un segle, un president dels Estats Units, un cretí que li agradava exterminar rinoceronts negres, un parell de fotògrafs del país de l’oncle Sam, van enxampar-lo en aquest peculiar espai. Llavors, els conservacionistes de tota la unió van posar el crit al cel. Van mobilitzar-se i van fer soroll, d’aquell que acaba en rotllo positiu. Tant és així que El Congrés i el Senat van tirar endavant una llei, en la qual, es prohibia a un Cap d’Estat ianqui que fes activitats d’aquesta índole.
L’anècdota és interessant perquè demòcrates i republicans, conservacionistes o no, vull dir l’ecologia de l’època, van esmerçar esforços perquè la patinada no es repetís mai més. Per descomptat, els rinoceronts negres del Sudan ja han desaparegut. Per sort, els blancs s’aguanten en capses de mistos.
Les matances dites safaris, en aquella època, eren un carnatge que espanta només de recordar-lo. Per descomptat, l’assumpte era més a l’abast de milionaris i aristòcrates amb perspectives esportives de ca l’ample. L’excitació dels caçadors pel maluc d’aquestes bèsties a través d’un rifle autòmatic és un dels misteris més lamentables de la grolleria occidental. De fet, el president Roosveelt, parent de Franklin Delano, el qui ho seria quatre vegades seguides, es va fer conservacionista a deshora. Tant és així, que, un cop va acabar el seu mandat, definitivament va prendre afició a matar feres Àfrica endins. No sé sap quantes feres dissecades formen part de la col·lecció d’aquell gran caçador. El que si sabem és que en va matar menys, gràcies als seus ideals conservacionistes. Al capdavall, les institucions tenen la feina de vetllar per la millora de les espècies, rinoceronts negres inclossos, només faltaria. Però, llavors, els fotògrafs ianquis i sudistes ja no tenien feina al continent africà, fou una veritable llàstima.
El graciós de la patinada de l’elefant del rei és que l’assumpte forma part de l’afenda privada del personatge. De cop i volta, tothom ha deixat de ser liberal, no sabem si pel rei o per l’elefant. Vull dir que la llibertat exigeix que tothom sigui llest com la tinya. Ara bé, amb un elefant amb els malucs rosegats per les formigues roges, tanta liberalitat ja trontolla pell de brau endins. Aquest país meravella pel seu cretinisme tan formidable i alambinat. De sobte, gràcies als paquiderms, el Borbó fa coses que no toquen. Fins i tot veuríem amb bons ulls que la Casa Reial s’afegís a la Llei de Transparència de les institucions de la vida pública. Colló, si que som espavilats i primmirats amb el gasto que donen.
Quant a retallades, aquí per què tenim tant de singlot? Comptat i debatut tothom busca virtuts en un rei que va posar un criminal. Abdiqui o faci un rot, democràcia i igualtat són incompatibles amb una monarquia. No ens enganyem, qui mata elefants amb responsabilitats públiques, només inquieta un Spiderman sense feina. El debat no és monarquia o república, ja se sap. El poder deixa que les elits siguin criticades. Ara bé, prou que toquen el violí els partits que s’anomenen democràtics. Fan la impressió que no volen canviar res d’un panorama en què la gent que no li dóna importància a la matança d’elefants, tampoc no l’importen les penúries del poble. Les reformes, en èpoques de crisi econòmica, sempre tiren pel mateix cantó. En unes altres paraules, rinoceronts negres ja no n’hi han, d’elefants, n’hi ha a disposició de mentalitats pertorbades, de retallades públiques, innegociables perquè les elits continuïn fent patinades. No us preocupeu, de moment, ja li demanaré explicacions a la meva terapeuta per si tinc remordiments amb les meves inconveniències.