Una ciutat es fa amb carrers oblidats. Aquest contrasentit pren volada amb el carreró de les Bruixes. Potser un dels indrets més íntims i furtius de la ciutat. Tothom el coneix i gairebé ningú en sap el seu nom popular. Entre les barreres del tren i els Jutjats s’hi perfila. La seva feina principal és separar els Frares del Parc. El veïnatge és escàs i immemorial. Amb prou feines escalfen una via solitària i misteriosa. Potser els murs del col·legi i les pedres del jardí aclaparen. Quan la fronda de la pineda era més intensa, el carreró no era gaire familiar. D’ençà que existeixo, encara perfuma de pinassa la ciutat. És una batalla perduda perquè els pins agonitzen. Tot i així, si el perfum perd, la nostàlgia creix.
En aquest sentit, els afanys d’ordre urbanístic, al meu poble, sempre brillen per la seva absència. En qüestions de jardineria, tenim el mal costum de dir amèn als manaies. Vull dir que, quan van pavimentar-lo, el paisatge es va tornar més àrid, més indigest. Els arbres i els jardins, sense terra, es tornen més fràgils, com jardineres d’aparador. Exactament igual que nosaltres, les persones. És a dir, quan més urbanites, més astronautes. Vull dir que deslligats de la natura, el bon rotllo costa més. El carreró amb una vorera ampla i la resta, amb un aranjament artístic dels murs del parc, tothom hi hauria guanyat. De fet, és un dels racons predilectes dels usuaris que no suporten el vertigen dels canvis. La torre de les Bruixes, que jo vaig conèixer, era una caseta cilíndrica, estil Pisa de bassa, nana i boteruda, on el personal municipal guardava estris i andròmines. Tenia un terrat amb punxes i un color indefinit, un gris lavenc, molt bell quan el trespol era fullaraca. En canvi, quan venia una primavera estirada i plujosa, les punxes i les ombres argentaven sota una fronda verdíssima. Entorn d’aquesta barraca, amb aires de modernisme estil paleta Molins, hi havia senderes i bancs de fusta. El carreró va prendre el nom de la caseta perquè era a tocar del mur. De fet, si baixàveu des de les barreres, la vèieu perfectament. En canvi, si pujàveu des dels Jutjats, només en sentíeu les aromes de la pineda. Si pugeu les escales que duen a la capella dels Frares, tot just arribeu a l’entrada de l’establiment eclesiàstic, el panorama a l’altra banda, sobre la Torre era magnífic, una veritable postal. Naturalment, quan es va fer la reforma del part Nadal, tot això se’n va anar en orris. Definitivament, si una cosa no són els comunistes, és a dir, els manaies d’aquella atziaga decisió, és que mai no se’ls pot titllar d’enginyosos quan volen ser creatius. El millor que tenen és que són uns bons manipuladors, i no pas d’aliments. Au, no cal remenar més la nostra fèrtil i avorrida mediocritat. En aquest racó, vam fer les nostres primeres cigarretes. També vam veure parelles penjades i vam sentir mentides que sonaven prou bé. Fins i tot, quan la fronda feia la seva feina, aquell racó aixopligava companys que feien campana.
Eren temps en què el llatí i les mates les ensenyaven policies i monges. Una combinació perfecte per a fer un país de barruts i ximples. Com veieu, no tinc l’optimisme d’alguns coneguts condeixebles meus que s’hi rabegen. Vull dir que de la meva ratlla, un dia va assegurar-me, que hem donat alcaldes, presentadors de tele, ecs futbolistes del barça, poetes, advocats, fumetes i algun comerciant de cartrons. Qui m’ho va dir, el pobrissó es defensava davant dels seus fills, molt crítics amb el món que els deixem. Per descomptat, hi havia una ironia magníficament elaborada. En canvi, la mala bava no tenia una direcció molt segura, però esquitxava tothom. Quan va dir-m’ho, va agradar-me perquè el somriure fou estufat, no vam estripar-nos com poca soltes. Però, tornem al nostre carreró mig amagat. A pesar de ser una via ordenada, fins i tot de nou, reformada, segueix immutable. No cal dir que el Parc ha guanyat clarianes i calvícies imperdonables, reformes incloses. Fins i tot els frares són diligents en caregar-se memòries. No ha quedat res del seu jardí tan mono amb palmeres que presidia l’entrada de secretaria tot just al costat del pati dels patufets. Sort que tenim llibretes i alguna foto escadussera en alguna calaixera perduda. El normal és que el Parc i el col·legi restin com paisatges emblemàtics. Doncs, no, el poble fa una memòria estranya, perfectament desestructurada. Aquí som especialistes en prendre el rave per les fulles. Incomprensiblement perdem el cul per omplir feixes exhaustes de places inhòspites amb roses. En canvi, els nostres pagesos se les veuen i desitgen per vendre l’esplèndida col verda que fan encara els seus horts. Us ho dic sense gaires prevencions, som un poble d’excepcionals barruts i ximples. Segurament, no dubteu que els policies i les monges que van ensenyar-nos llatí i mates, devien ser prou excepcionals. Quant als frares, cal no deixar-los de banda quan es tracta de paradoxes. Tot el seu espai és un formidable i reglamentari establiment estrictament educatiu. De manera que l’únic que no van fer ells, és a dir, la capella, encara es manté miraculosament en peu. És una esglesiola, càlida, lluminosa i discreta damunt d’un escenari de teatre. Fou construïda durant la guerra civil. Encara que no us ho creieu, ho van fer els anarquistes. Ho va fer la col·lectiva de paletes, dirigida pel llegendari Ventalló, un granític republicà. També va fer la piscina de maons vermells on jo vaig aprendre a nedar. Llavors, els frares eren l’asil Duran. La capella, el teatre cinema i la piscina van ser feines d’aquella agrupació d’operaris. Sobretot quan no havien de fer refugis i feines de protecció civil davant les bombes dels avions. En una època de tanta destrucció i intolerància, aquesta capella és un testimoni de com un poble, també sabia pensar al marge de dirigents i capitostos. Certament, els anarquistes eren uns insofribles menjacapellans. En canvi, els capellans procuren viure sense memòria civil, amb o sense franquisme. Per això, els frares del poble tenen aquest aire de persones tan descregudes i desarrelades. Vull dir que poden ser tan creients com vulguin, però pocs se’ls creuen al meu rodal. De menut, per descomptat, el nom d’aquest carreró feia efecte en un paisatge ombrívol i esponerós. La clau fou sempre la presència del pi roig dins el clos Nadal. Aquesta conífera és rara en un ambient estrictament urbà.
Però arrela bé al nostre rodal, sobretot en finques de grassos propietaris rurals. Només cal veure el rar miracle dels cedres de Can Falguera. Quan travessàveu les barreres de la via, a banda i banda, aquests arbres de caire tan romàntic, senyorejaven aquest racó de món. Llavors, n’hi havia arreu, sobretot dins el perímetre del casc antic. En els llocs més emblemàtics de la ciutat sempre hi són. Indiscutiblement, la creixent urbanització de la ciutat els aterra. En cap moment, ni tan sols en les últimes dècades del franquisme, ningú en torna a plantar. Fins i tot amb presencia de formacions ecologistes, aquests pins també tenen mala peça al teler. Però millor que no deixem el tocador literari. Al capdavall, per sort, les bruixes no tenen bon cartell. Durant els seixanta, i en un declivi persistent, en aquest carreró, una fronda intensa de pineda embolcallava tot el camí. L’ombra, el recolliment, els murs, la flaire de catifa de pinassa i l’aspecte abandonat de la torre feien la resta. Poseu-hi llamps i trons en una tempesta elèctrica, un xàfec de núvols embogits i negres, i ja tenim misteris i fantasmes. Encara més si hi veieu alguna escombra oblidada a la paret de la torre pel personal municipal. De bursada, la fúria de la pluja, el silenci dels parterres xops, el fang de les senderes, conformaven atmosferes inquietants i solitàries. Ni us explico les nits de gener, fredes i desemparades, sota una lluna lluent i vostè tornant del vell Guinart cap a la Font del Comte. No era gens estrany que la gent busqués alternatives davant d’un panorama tan poc acollidor. Llavors l’escenografia era perfecta per a prendre canguelos a la carta. És a dir, el trànsit va augmentar pel camí vell del cementiri, avui passeig Onze de setembre, o el Passeig Nadal, infinitament més ben il·luminats. Gràcies a aquests ambients gòtics, la ciutat acollia raconades gens recomanables, esca perquè la murmuració guanyés imaginació. Així, doncs, la primera persona que va dir-me el nom d’aquest carreró fou el meu pare. Ho va fer en l’època en què Josep Maria Grau, un veí del carreró, atresorava convalescències amb una hepatitis de consideració. Llavors en va parlar tot just vaig acompanyar-lo, camí del taller. Al capdavall, en aquella època jo el coneixia per l’estrany nom d’un general carlí. No us podeu imaginar l’afició que tenien els manaies de l’època pels militars. Diria més encara, de cada mitja dotzena de carrers de la ciutat, un parell tenen noms de personatges ben uniformats. Tot i així, la capella acull pertinents oficis dominicals, pors figurades o reals inclosos. Per tant, el carreró de les bruixes sempre té una clientela fidel i impassible. No obstant això, tornem a les murmuracions de la memòria. No fa gaire, va caure a les meves mans, Laura Sants, una desconeguda i brillant novel·la d’Emili Teixidor. En aquest paperot, el narrador de Pa negre reprèn quimeres de Miquel Llor i la seva famosa Laura a la ciutat dels Sants. De sobte, aquestes lectures recorden les meves volcàniques converses amb Matilde Bertran. Ben segur que ella hauria refusat sense contemplacions la novel·la del de Roda de Ter. Matilde adorava la contenció de Miquel Llor. En canvi, s’hauria horroritzat amb les contundències d’en Teixidor. Però, el record d’aquelles tertúlies em transporta al carreró de les Bruixes. Vull dir que Matilde va explicar-me com Miquel Llor s’hi delia. L’insigne noucentista fou un amant dels Amics de les Roses de Barcelona.
Tot just es proclamava l’exposició nacional de Roses al poble, Matilde Bertran, sempre que podia, el convidava. Algunes vegades hi havia vingut amb Josep Maria Capdevila i Ferran Majoral. Quan hi venia sol, Miquel Llor li agradava fer un tomb pel poble en solitari. Mai no va desaprofitar un passeig pel Parc Nadal. Matilde Bertran deia que l’estany, la torre de les Bruixes i el passeig de la catedral, és a dir, el passeig central del parc que comunica la plaça de l’estació amb la sortida del carrer de Dalt, sempre eren rondes obligades. Sap, Matilde, les roses no tenen el mateix sabor sense aquests itineraris particulars, deia l’escriptor. Miquel Llor, com en la seva escruptura, vivia acorralat per una immensa tristesa que mai no va poder endreçar la seva esplèndida delicadesa. La postguerra va representar la seva estricta i brutal marginació. La seva amiga de Sant Feliu, era una de les nombroses persones que, després de la guerra, feien xarxa per a ajudar-los en els seus escassos ingressos. Matilde, quan no entenia prou els pensaments de l’escriptor, callava bo i esperant oportunes claredats. Entenia la melangia que li produïen els peixos de l’estany, molt del seu gust, fins i tot el passeig de la catedral, el qual recordava els poemes de Martí Dot. Ara bé, li costava comprendre aquella mania amb la torre de les bruixes. Certament, la fantasmal barraca ja no hi és, però, les planes de Laura a la ciutat dels sants, potser la recorden. Laura, com Emma Bovary són dues narracions espectacularment avorrides. El català perquè era un catòlic pixafreda, massa sensible al brogit que desfermaven les seves inclinacions literàries. El francès, tot el contrari, era un descregut pixarostida, molt vanitós quan li tocaven el crostó. Sospito que Llor visitava la torre perquè el seu paisatge recorda l’ambient irrespirable dels seus personatges. Aquella Laura encaixa en aquell parc de cromo que vam tenir des de la seva expropiació fins l’especulació desfermada dels setanta. Això sí, l’imaginari del nostre carreró de les Bruixes no té res a veure amb la beateria de la plana de Vic. Una altra cosa era el catalanisme de pedra picada de la inoblidable Matilde Bertran. En l’actualitat,el carreró és una via pulcra de vianants, molt ben arreglada pel Comú. Ara no hi falta llum i neteja, fins i tot els vehicles ja no hi passen. Si vull que la torre aparegui de nou, escolto els contes de l’escriptor. En canvi, quan brego amb les narracions d’Emili Teixidor, apareix un parc exhaust, la canalla que crida i el carreró oblidat. Això sí, , quan cremen la poca fullaraca que queda a la tardor, enyoro la pinassa que hi falta.