Deixem el cotxe aparcat a la rotonda. Tot just on s’acaba Comte Vilardaga. Llorenç Saladrigas tracta de situar-me des de Mas Lluí fins la Salut. De fet, són dos panoràmiques prou visibles. Vull saber què en queda de la roureda d’aquesta ermita. Sembla que hi ha dos camins, exactament com en el passat. Per sota, arribarem a les escales i les arcades que pugen al pati i la capella. Si ho fem per dalt, tindrem esplanada i capella d’esquena. Fet i fet, el mas sempre ens rep de gairell.Ara som foravila entre paisatges plenament agrícoles. Per tot arreu, garrofers, ametllers i oliveres. Hi ha alzines isolades, plàtans i lledoners testimonien feina del parc Collserola. Sorpresos, creuem un sembrat de roselles, d’una plenitud inhabitual. De tant en tant, l’aire llesca fragàncies de roses. El paisatge germina una primavera turbulenta. La pinzellada forestal ja és massa urbana. Llorenç no se’n recorda exactament on era la gruta. Molt simple, sota les arcades que pugen al porxo d’entrada, li explico tan bé com puc. Té l’amabilitat de fer-me aturar davant d’una flor de tàpera. L’arbust creix sota una de les arcades que sosté la masia. Poc després, pugem les escales que porten al seu pati. Reconec que tanta rosa pel maig em posa de malhumor. En canvi, les tàperes són flors magnífiques, Déunhido com vesteixen. Per això, tant ell com jo, pertanyem a la confraria de Les cosines de la col verda. Sóc conscient que és un xiringuito clandestí, antifeminista i pagerol. M’irrita que la col verda no sigui més important que la rosa. Per descomptat, tolero amb dificultats la volada dels Amics de les Roses de Garsoca. Indiscutiblement, creiem que les roses fan marca per a la ciutat. En canvi, la seva gent no mereix ni un pin. Ara bé, la col verda exigeix veneracions suplementàries. És una verdura que retrocedeix incomprensiblement. Posa en perill d’extinció els veritables indígenes del rodal. Poques ciutats del Principat gaudeixen d’una taula tan subtil com aquesta. Per això, sóc al costat de les penúries dels seus fervorosos pagesos. Que jo sàpiga, només se’n fa a Vilanova i aquí. La resta del país, son de la llarga. Cal, però, deixar de banda tantes vanitats vegetals. La capella és menuda, neta i familiar. Mai de la vida, no he vist un capellà en exercici, cosa que estarrufa. La façana del mas mira la Pedrera amb indiferència. Imagino debades la Riera i el camí de Can Furriol. Amb tot descanso en no sentir el brogit de LACSA. En refereixo a les inicials de l’Auxiliar de la Construcció, l’empresa que s’ha aprofitat d’un paisatge bellíssim. Indiscutiblement, no hi ha cap gran empresa que no deixi costos addicionals, un cop pleguen. Per sort, les vetustes vagonetes ja no fan tossir pastures ni arbredes. Llorenç se’n recorda perfectament dels arbres polsosos de la contrada. La Pedrera, en mans de LACSA, dreça la línia roja del metro del Capi Casal. Comencen durant els durs temps de la canadenca. Cap a mitjans de 1920, es munta un telefèric de vagonetes entre Torre Abadal i la fàbrica a Sant Just.
Les vagonetes passen per damunt els turons que envolten la Salut. Les pedres d’aquesta muntanya fan el famós ciment negre. Amb tot aquesta fàbrica sempre prospera amb dictadures. Bé que ho han sabut els seus pencaires. Sobretot, els seus picapedrers, Només a preu fet, feien algun dineret amb l’ossada desfeta. Llavors enfilem l’esplanada per buscar la línia del torrent. A poc a poc, veiem les restes d’un torrent desaparegut. És a dir, d’ací d’allà una dotzena de roures centenaris s’aguanten malmesos. N’hi ha de morts, d’altres resistexen altius, completament isolats. Aquests arbres, de branques vellísimes, recorden Mossèn Cinto. Enllà del camí, roures més joves prenen relleu. De sobte, el bosc cultiva la ceguesa i l’ombra, sento com burxa Perejaume. Insisteix encara, en un arbre sempre n’hi ha dos, el de de bo i el de paraula. Fascina aquest poeta òrfic, infatigable en la destrucció de la frivolitat. Projecta encanteris entre natura i literatura. Aquests són els poetes que fertilitzen. Són aquells que adoben guarets dels descreguts. Així m’arriba lentament i nítida la crònica de Mossèn Sagués sobre l’altre gran poeta òrfic del país. Em refereixo a l’excursió amb tartana que fa Mossèn Cinto a l’aplec de la Salut. Són els dies de la independència de Cuba i els amargs vespres de En defensa pròpia. Només li queden quatre anys de vida. Aquell diumenge Dina amb els masovers de Can Falguera. El cronista esmenta Josep Monmany, un prohom local. L’indígena és un seguidor fervent del poeta. Plegats pugen a l’aplec de la sardana. Mossèn Cinto vol conèixer la devoció mariana del poble. El passeig costeja riera de la Salut amunt. L’aigua llisca alegre entre canyisos i matolls. Quan trenquen la pujada de l’ermita, tothom camina al costat de la tartana. Ben aviat, veuen la gruta que presideix el santuari de les antigues clarisses. Entusiasmat pel paisatge que contempla, el poeta vaixa a la font de la cova. Revifa vora la frescor de l’aigua i l’arbreda de la Pedrera. En veure la humilitat de la gent, s’emociona tot just camina vora les arcades. Aviat és al portal de l’entrada de l’antiga Casa de la Gleva. Després, amb passa ferma, puja a pregar a la capella, tot just a l’esquerra del portal de sortida. Des de la sala dels exvots, algunes dones devotes el reconeixen. De seguida tothom ho sap, camí de la fondalada. Per sort, triomfen remors, no pas excitacions vora camps ufanosos. La canalla s’agrupa temerosa en llargues corredisses. Ginesta i fonoll embruixen marges i núvols. De sobte, grapats d’ocells canten enllà dels turons. En canvi, no fan el mateix safarejos i ombres, travessats per un profund torrent. De sobte, no veieu bestioles però arreu les sentiu. En efecte, més enllà de l’esplanada, el camí us porta fins la fondalada de la roureda. El racó és un clot tallat per un torrent sec, ple de pissarres gairebé gastades. Sota l’ombra, hi ha una fullaraca íntima. Vora el torrent, roures i lledoners apleguen misteris i belleses. Més amunt, la pineda esquitxada de vetustes alzines, la gent dispersa espera la cobla. Els turons que envolten la fondalada són suaus i frescos, prou que o saben les abelles. D’una esgarrapada, el record fibla l’airet que calma sensualitats desfermades. El capvespre fa ombres amb sentors de romaní i farigola. Amb una certa fatiga, clergues i devots hi arriben mitja hora més tard. Només la tossuderia i l’abraonament de Mossèn Cinto ho poden aconseguir.
Josep Monmany li demana que segui en un tamboret de voga que duu el tartaner. Mossèn Cinto refusa amb humilitat, bo i contestant amb una quarteta ja llegendària. L’home naix per sofrir / com l’aucell per volar. / Més, per qui sap patir, / patir és estimar. En aquells dies, enyorava les seves excursions. Potser, només la natura calmava turbulències del seu esperit tan inquiet. Estic convençut que els garrofers de la nostra contrada devien recordar-li les garrofes de Palestina. Quan arrenca aquella tenora tan llunyana, encara destrio el to blavós de les atzavares que enlluernen. Només així broto memòries, catifes de ginestes. D’improvís, vaig mirar amb impotència el cadell que portava Polvo Guenyo. En canvi, vaig buscar solucions en la mirada anhelant de Víctor Dalmau. L’un era un fumeta, incansable però fatxenda. L’altre, un àngel de la guarda, era un disca que ningú no volia. Llavors, jo feia qualsevol cosa per obtenir còmics de Dark Devil. Fins i tot pispava cadells als pinxos de les barriades de Cal puntaire. En efecte, teníem una situació crítica en aquell amagatall. Tot just a l’entrada de la Roureda de l’ermita de la Salut. Érem al barranc que duu als safarejos de l’antic convent. Rumiava desesperadament com nassos no havien sabut despistar-los. L’arbreda custodiava les nostres inquietuds sense gaires garanties. Si ens pescaven, bevíem oli. Érem rierol endins, l’ombra de la fronda ens dissimulava. La colla del Cara Tallada ens buscava amb excitació. Per sort,venien amb bicis i sense gossos. El cadell dormia com un liró a la motxilla del Polvo Guenyo. Un plat de llet l’havia deixat tip. Els caçadors no ens donarien un ral pel petaner. Però, el senyor Tomàs mitja dotzena d’escaroles, segur que cauen. La ràbia dels pinxos consistia en què ho sabien. Empipats eren un perill considerable. Ensumava què havia passat. Però, calia sortir-se’n de l’atzucac. Víctor Dalmau no treia els ulls de les vagonetes. De seguida, vaig caure-hi. Aquell malparit, els tenia ben posats. N’hi havia una parada a la vora de la torreta del turó. En aquella època, les vagonetes, velles i llardoses, funcionaven erràticament. Feia temps que la carretera de Santa Creu substituïa el món de les vagonetes. La cimentera l’havien traslladada de san Just fins la Pedrera. De tant en tant feia feines inesperades abans no les desmuntessin. La colla no tenia prou gent per a fer una batuda en tota regla. Sospitaven prou bé que érem amagats no gaire lluny. Calia creuar el camí i pujar amunt com llangarddaixos. Víctor portes la corda de les parets de Can Bordet? Llavors, ell va fer un somriure d’orella a orella. Quan en Polvo va sentir la proposta va fer una ganyota. Després, va dir si estàvem guillats o una cosa semblant. Doncs, aleshores, comença a resar,no hi ha cap alternativa. Llavors vaig mussitar que em passés el cadell. I una merda, Tinota! calleu, va demanar en Víctor, rígid com un filferro. Deixeu de delirar, voleu? Polvo guenyo va maleir haver fet tractes amb infeliços. Escolta, el barco s’enfonsa, així que rema, penjat, vaig escopir-li. N’estic fins els pebrots de paios que flipen fumant, vaig pensar irritat. Quan en Víctor doni el senyal, idiota, farem el que digui. Dit i fet, Víctor va xiular com una tórtora i vam començar a moure’ns. No sabíem exactament quants eren, però ens movíem com ofidis. El turó tenia moltes clarianes fins la torreta. Però, no teníem altra escapatòria. Un cop a dalt, calia no pensar-hi. Vam ficar-nos dins la torreta metàl·lica. calia pujar per les escales mirant amunt.
Polvo Guenyo va donar-me el cadell. El negoci és el negoci, però jo no pujo. D’acord, tracta de guanyar el barranc de la Riera. Sí, el més probable és que algú us vegi com pugeu, va mormolar Polvo Guenyo. No hi havia temps per discutir en aquells moments. Víctor va tornar a xiular i vaig seguir-lo. Vam pujar l’escala amb precaució però decidits. Ell anava davant meu, segur com un àngel. El món era el seu cul i els esglaons de l’escala que no s’acabava mai. Quan vam arribar al costat de la vagoneta, de sobte, vam sentir el grinyol d’arrencada. Van fer una estrebada violenta i van començar a carrisquejar. Déu meu, arribar i moldre, vaig pensar. Víctor va saltar-hi com una cabra mig endimoniada. Dedins, sense moure’s, va cridar que saltés. En canvi, jo vaig agafar-m’hi serenament i vaig entrar-hi assegut, gràcies a la lentitud d’aquell trasto. Tranquil, Víctor, tot va com una seda, vaig dir com un flam. La coincidència va semblar-me màgica. El cadell continuava clapant. Polvo Guenyo, vés a saber on cony era. Aquells trastos no portaven pedres. En canvi, feien un soroll de vies rovellades. Tot havia estat relativament fàcil, és clar, mentre no hi penseu. vam mirar la fondalada, tota plena d’ombres inacabables. Els pinxos anaven amunt i avall com formigues enfollides. Bicis no serveixen quan busquen, va dir Víctor bo i empasant-se un moc verd. Feia estona que el malparit no se n’havia empassat cap, ja m’estranyava. Fins que no hàgim passat la roureda, no ensenyis baldufa, vaig demanar prudent. Com de costum, Víctor va ser fatal, previsible. Quan xerra, sempre passen coses. Caben de petar on maga Polvo, Tinota. Va senyalar-me el lloc on l’havien pescat. Quatre galifardeus l’envoltaven vora l’esplanada. Llavors vaig renegar com un paleta de Cal Molins. Si li feien com a Oli Cigroner,tindria una tarda ben llarga. Mentre renegava, el 3,21 va treure la corda de les parets de Can Bordet. Va mirar com lligar-la per saltar en el moment més favorable. Víctor no perdia el temps, calia espavilar-se. Així, doncs, quan ens apropàvem a les torretes, d’ordinari, la corda tocava terra. Com que anaven tant a poc a poc, fer la corda no podia ser molt complicat. Vam discutir on calia fer-ho. Aviat vam travessar la Penya del Moro. Ho faríem vora el camí vell del cementiri de sant Just. Exactament, després de la Riera pahissa, quan el pendent puja fins la torreta del turó. Víctor era com el llamp, la seva agilitat era portentosa. Des de qualsevol alçada, jo m’escagarrinava, què voleu que us digui. Tu gual que jo, entesos? Va insistir una i mil vegades que no hi pensés. Tothom deia que era un 3,21 o una cosa semblant. Tu gual que jo, entesos? Semblava un lloro de tant repetir-lo. O potser era jo qui m’aproximava en aquesta desviació genètica? Si ens en sortíem d’aquesta, prometia de veres que no m’hi pescaven mai més. Oi més quan tot el dia em passava les tardes dibuixant Spiderman i bestioles semblants. Abans de saltar el lloro va dir somrient, tu gual que jo, entesos? Mirava el paisatge de la contrada sense veure’l, bellíssim. Llavors, de bursada va lliscar per la corda com un mico a pesar del balanceig. No cal dir que la vagoneta semblava impassible en el seu telèferic. El cor em botava com un cangur després de beure una palangana de xicòria descafeïnada. Tot just va travessar la riera, va saltar netament sobre un marge. Aquell noi era increïble,una bèstia que tothom creia un enze.
Ho feia tan fàcil que m’acoquinava encara més. De seguida, va instar que saltés, feia el mico desesperadament perquè no fos un cagadubtes. Vaig prendre la corda com un pobre diable, sense pensar-m’ho, talment com ho feia ell. L’important era que lliscava lentament. Per sort, la corda s’arrossegava més en el turó costerut. Quan Víctor va dir ara, vaig saltar i que Déu dicti sentència. Com a bon sabatasses, la castanya fou meravellosa. Vaig caure damunt d’un esbarzer de móres dolcíssimes. Un minut després vaig atrevir-me a obrir els ulls. Entre altres coses, perquè les espines no van semblar-me gens dolces. Esgarrinxaven esquena i cuixes sense pietat. Víctor reia al meu costat davant la meva escassa perícia. T’has cagat de por, oi? Tu gual que jo, entesos? Vaig contestar-lo com un lloro,bo iimitant-lo. Llavors vam riure inconscients de la bestiesa que havíem fet. Però, Víctor va insistir d’una manera preocupant amb la broma de la pudor. T’has cagat, oi? Premia el nas amb els dits com si fos un empestat. Ho va dir tan seriós que vaig empipar-me. Escolta, galtes, qui cony t’has cregut que eres? Ell va tornar a somriure d’orella a orella. Va fer un pas enrera i va flairar l’ambient. De seguida,va obrir-me la motxilla rient nerviós. En efecte, el cadell clapia en plenitud de facultats. Una esplèndida tifa reposava al fons de la seva panera. Tot just vam netejar el cadell com millor sabíem, vam sentir les bicis. Llorenç comenta que hi ha roures joves que creixen ferms turons endins. Segur que són roures estil Mossèn Cinto, oi? Li contesto que sí mentre enfilem el camí. Naturalment, tornem cap a la rotonda de Mas Lluí. Ho fem pel camí de dalt, infinitament més poètic. Té marges d’atzavares d’una generositat inesperada. De sobte, troba un cep florit. La flor de la vinya no és corrent en aquests verals. Flaira elegantt i aèria. Ara, quan guaites la Salut, sempre hi ha el nyap de la Pedrera, comenta. Tens raó, l’avi Diego no badava boca quan hi baixava per la Riera. Amb tot no deixa de ser un testimoni de la nostra història. Sí, però, precorda que van posar la fàbrica quan ja no hi havia pedra. Llorenç no sap com els propietaris de LACSA no van parar fins que van fer el Walden. Eren els temps en què una zona industrial, perfectament, esdevenia una zona urbanitzable. Durant dècades han fet el que han volgut, com sempre,oi? Tot just arriben les llibertats, s’escapen d’una normativa com guilles. Si fa no fa com els financers d’ara. De fet, recapitulo, durant el barroc, cap senyor anava a presó per deutes. En l’actualitat, el grau d’irresponsabilitat dels qui prenen decisions, meravella en aquest país. Tot just engega la clau de contacte, diu que no insisteixi. Prendrem mal si no mires el sopar amb devoció. Al capdavall, els pagesos procuren no sortir mai del barroc. Quan tenen raó, sempre em posen de mala llet, vaig pensar. El sol recula quan el vent esgarrapa ombres de fred, molt vives. Cinc minuts després,em deixa a Joan XXIII, cantonada Torrent de Matases. Durant una estona parlem sobre la fastuosa Fina Cincinati. Indiscutiblement, una esplèndida veïna de baixeses sublims. Sospito que Mossèn cinto no li hauria encisat gens, saber sobre aquestes grolleries. Reconec que les cosines de la Col Verda ens tornem excessivament alambinades quan es tracta d’arracades porno. Al vell Guinart, d’ací una hora, fan un documental sobre cases de pagès del rodal. Espero que mamare s’hi entretingui amb aquestes galindaines. Tot i així, veurem com enganyo l’avorriment d’aquesta llauna.