Quan van aterrar Cal carlets, el carrer va canviar definitivament. D’acord, hi ha cal Miano, Can Roca i altres casalots a l’altra banda. Potser la seva peculiaritat ve de la seva plenitud durant la dècada dels cinquanta. Vet aquí tota la història de Ventura i Gassol. Un carreró únic, de cromo. Va des del Carrer Que No Passa fins el Passeig dels Pins. No el creua cap carrer, ni tan sols té cap afluent. Tot i així, segueix essent un carrer amable i discret. Fins i tot de veïns displicents i somniadors. Carrer molt entranyable i meravellosament curt. Voreres plenes de calma, aquí les troanes vesteixen. D’una punta a l’altra, un crit us desperta amb meridiana claredat. Segons el Comú, aquesta via pertanya al sector occidental del cas antic. Tot allò que pessigava rieres o torrents, l’autoritat municipal no en volia saber res. Ara bé, tot just vénen fabricants i operaris, l’assumpte canvia com un mitjó. Carrer de pagesos grassos i menestrals grassonets, mai no va tenir cap relleu públic. Fins que la Generalitat hi instal·la uns arxius comarcals durant els vuitanta. Però, durant els nouraunta, els traslladen a la Biblioteca Montserrat roig. Finalment, l’escola Tramuntana és l’únic eco d’una vida pública. La presència dels disques encara humanitza més les cantonades. Ara que ja no hi són, el carrer medita altres temps. D’ençà que el conec, fins que el pare tanca el taller de pintura publicitària, forma part del meu paisatge urbà. De casa al taller, cap itinerari el deixava de banda. Sens dubte, tot era per culpa del casalot de cal Carlets. Una baluerna que, exactament, ja no és noucentista. Amb tot tampoc no fou estrictament formalista. Malhauradament, Mercè Vidal no el va poder catalogar en la seva feina artística. Sap greu perquè venia de la tradició. Naturalment, el franquisme escombrava tant com podia. Però, els arquitectes, durant els cinquanta construïen sense deixar-la al marge. El casalot tenia molts elements del vell noucentisme. Sobretot en interiors, més que no pas en altres elements. Tot i així, sabem que hi ha fotografies. En la meva opinió, l’arxiu les hauria de tenir al seu abast. Almenys, en Jordi Casanovas n’ha vistes per casa seva. Sé que era lluent i esplèndid, massa inabastable per a la vida quotidiana. Enyoro els seus porxos, sobretot el de l’eixida de la cuina. Tot i així, l’element desencadenant del record, és l’inoblidable bàsquet del seu pati. Vull dir que era el primer que veia des del portal del carrer. De menut, aquest portal mai no el vaig veure tancat. El casalot era a mà dreta. A l’esquerra, hi havia un pati de terra que duia al magatzem. Una pineda de pessebre vigilava la seva entrada. Sovint hi havia un tou de caixes arrambades a la paret, sota un bàsquet. M’encantava l’entrada del magatzem. Sobretot la flaire de pomes, hi embogia. El pati era enorme, no s’acabava fins la porta de Pere Alvarez.
Des d’aquella porta fins Can Tisores, hi havia un magatzem. Temps a venir, fou una granja d’aviram. Davant del porxo de la cuina, també hi havia jardí. Tant Jordi Casanovas com jo, recordem l’hamaca que hi aguantaven dos frondoses arbres. Encara enamora l’ombra que hi feien. De fet, aquella hamaca fou la primera que vaig veure en la meva vida. Per descomptat, tot deriva de l’amistat amb els hereus. Vull dir en Carles i en Pere. Dos sant paus, extraordinàriament cotitzats entre l’element femení de la població. Cal Carlets, gairebé ocupava la meitat una de les bandes del carrer. Les seves parets eren altes. Els voltants del casalot plens de rosers. Els parterres, estrets però abundosos. Ara que sóc sord cec, en perspectiva costa recordar-lo. Potser, perquè els vint-i-uns era l’únic que m’atreia. Al capdavall, els nois de la casa i jo, atresoràvem alçada i afició. De fet, els nostres progenitors se n’ufanaven. Quan parlo d’imatges perdudes, aquell bàsquet, sobresurt moltíssim en el nostre imaginari. És clar, també tinc molt nítida, la cuina i el vestíbul. La cuina, enorme i acollidora, sempre apareix amb Iaia Ramona. De menut, m’acoqinava. Sobretot quan el seu malhumor s’escampava cuina enfora. Quan la saludava amb el meu pare, era encantadora. Potser l’única iaia que detestava el dictador sense amagar-se’n. Els seus improperis eren llegendaris i entranyables. Quan va fer l’ànec, iaia Ramona va mussitar, ja puc morir tranquil·lament. En canvi, el vestíbul el recordo gràcies a la seva escala de cargol. Quantes vegades he pensat en ella tot just guaitava un film sudista! Els refotuts cavallers de la confederació que tant m’intrigaven. Sobretot quan pujaven mamats les sumptuoses escales dels seus palaus de cine. El casalot era gran i decididament incomfortable. Tinc la impressió que l’arquitecte que la va fer, tot el dia somiava amb allò que s’endugué el vent. Com si el formalisme de les cases actuals, llavors havien de ser cases exclusivament de cine. Aquella escala també representa riqueses d’una vanitat massa fàtua. Ara, els rics són més espavilats, saben convertir els seus desastres en deute públic. En efecte, llondros sí que no són. Quan la veia, amb la seva lluor tan resplendent, al·lucinava. Aquells arquitectes somiaven panderos de singlot que no paraven mai de fregar, sinó doneu-me raons més convincents. El franquisme ho destruïa tot. Sobretot qualsevol expressió de cultura. Quan el carrer tenia la seva actual fesomia, les autoritats encara consideraven la sardana subversiva. En canvi, tolerava films amb xiclet i cigarretes rosses qe venien de Hollywood. Tot just iaia Ramona ens deixa, el carrer perd paisatges. Jordi Casanovas recorda quan comprava petardos a ca la Renegada. La mainada de Ventura i Gassol feia la foguera de Sant Joan a l’era del Palau de la Quadra, és a dir, l’actual plaça Catalunya. Quan se celebraven les dues revetlles, hi hagué plenituds. Quan més aixetes feia el poble, fins i tot els bars venien petardos. Ca la Renegada era una botiga de queviures a la cantonada del vell camí del Cementiri. En l’actualitat,un bar terrassa cantonès. És a dir, el bar que tanca el Passeig Onze de Setembre. De fet, era l’àmbit en el qual els vailets hi patrullaven amb bicis. Vull dir la vaqeria de cal Guitart, al costat d’aquesta llegendària botiga. Ca la Paquita, una casa d’hostes com la de iaia Andrea, en la cantonada del Passeig dels Pins amb Ventura i Gassol.
Són els vells temps en què Riera Salut bullia d’activitat i projectes. Jordi Casanovas també recorda la primera tele, a cal Molins Campos, al carrer Que No Passa. Hi ha una enyorança sincera quan recorda les velles sèries d’aquella primera tele en blanc i negre. Les notícies que dóna sobre iaia Rafela i les àvies d’Eduard rovira, el primer sord que conec amb audífons, són entranyables i meravelloses. Encara queden cases dels cinquanta, però els pisos han adotzenat l’encant del carreró. Sens dubte, la desaparició de Cal Carlets li va prendre el seu inimitable sabor rural. En unes altres paraules, no desapareix del tot mentre l’avi Miano funciona. És a dir, bo i saludant-me des del carrer, camí del riu amb el seu tractoret, diumenges inclosos. Potser aquesta és la imatge més tendra i habitual d’aquest carreró. Era un pagès molt educat, d’una cordialitat impossible de retrobar. Però, la més impactant fou una imatge inhabitual, que mai no puc esborrar. Em refereixo a la història del vell elefant de Ventura i Gassol. Però, abans cal situar-nos-hi. Sóc al Cronos, davant del Casino, un popular frankfurt de la carretera Laureà Miró. Recordar-lo és parlar sobre els vuitanta. Si hagués dit del mateix lloc Can roca, el millor bar del poble, hauria dit anys setanta. Però, no, l’escenari el recordo estrictament pel seu paisatge humà. Són les nits del Mingo, Malmoe i Benzina de Menta. Carbassó Manobre i jo esperem els nois de Cal Carlets. Anem a la Cova del Jazz, a Terrassa. Són els anys de lectures sobre la Generació perduda. Hemingway, Sinclair Lewis, Scott Fitzgerald, Faulkner i tota la pesca. Ens agraden les dones i el mam. També el jazz i la literatura, sense exagerar. Però, cadascú comença a fer un cor deplorablement solitari. Tenim un Dizzy Gillespie i un John Lurie, la matinada promet. Carbassó Manobre duu carro i un parell de petaques de bourbon. Falta una setmana per al Carnaval, la lluna llueix sense il·luminar-nos. Tinc una feina del dimoni, però una jam de jazz amb un bon puro, no me la perdo ni en broma. Potser és l’època, encara som joves i enganyem resaques. Tothom s’enlluerna amb Benzina, en canvi, jo prefereixo Malmoe. Evidentment, les dues són carboníferes, vellut púrpura d’abismes. Tot just entren els sant paus, les dones tenen singlot. Especialment, m’hi fixo en les que hi ha rera el taulell. Tant Benzina com Malmoe no poden evitar mirar-los. Polvo Guenyo diu que la llegenda Carlets és molt simple. Quan les paies veuen el casalot familiar dels hereus, la cotització sempre és estable. La teoria és fascinant, però la trobo pèrfida. Llavors, Polvo Guenyo m’engega. Poca cosa es pot esperar d’un poeta babau, sempre penjat a la parra. Penseu que Benzina de Menta és llarga, morena, esvelta, d’ulls foscos i tipus generós. Malmoe és victoriana i opulenta, d’un ros gras de juny, sempre d’un bon veure il·legítim. Només amb aquestes mirades, puc capir perquè Afrodita és pura vel·leïtat. Amb tot també són humanes, també cauen de quatre potes, només faltaria. Mingo, el marit de Malmoe, fa somriures equívocs. Fet i fet, el pobrissó és un pinxo que també fa gelos. Qui no els tindria amb l’exemplar que disposa. El local és concorregut a pesar de ser un puto dilluns laborable. Els Carlets arriben impecables i elegants. El gran, prou barbut, el menut, un bigoti lluent amb barret anglès. L’un amb gavardina i l’altre, amb jaqueta de cuir. Sols semblen quatre, d’imponents que són.
Sospito que agraden les dones pels seus adorables defectes. Perfectament, podrien ser els nostres guardaespatlles. Demanen teca i cerveses. De sobte, m’adono que Fadrí Cagolles duu a la butxaca del pit, el Gran Gatsby, d’Scott Fitzgerald. Faig escarafalls bo i demanant què li sembla la novel·la. Explica que no li agrada, que no calen tantes planes per una simple amistat. Tinc en molta estima les opinions del menut de Cal Carlets. Fa de professor de català en una escola de Badalona. El primer dia, els vailets d’una ronyosa escola de barri, se’l van rifar sense pietat. Els innocents no sabien de bell grat amb qui se la jugaven. El segon dia, va tolerar cinc minuts de cridòria, després fou l’estepa siberiana. Va donar un cop de puny damunt la pissarra. Senzillament, la va partir per la meitat davant l’estupefacció del personal. Després, va treure’s pedagògicament una poma de la seva motxilla, rialler i demoníac, calia calmar-se davant la canalla. Llavors, amb el dit polze i l’índex de la mà dreta, va partir-la amb un creeeeeeeec de llegenda. Us ho asseguro, quan ho fa, pateixo per les pomes. En canvi, els vailets, no sé com, aprenen modos. A més a més, absolutament envejable, en cinc minuts Fadrí Cagolles va estalviar-se tota la quincalleria de l’escola de mestres. Bo i ensenyant-la com ho havia fet, els va dir amb calma. Quan us dic que heu de pencar, val més que ho feu, sinó voleu acabar així. No sabem exactament si la canalla va aprendre més gramàtiques. El que sí sabem, és que va créixer, Déu Sant si va créixer. Un rostre impassible, rialler i demoníac, no l’oblideu mai més. D’ençà d’aquest episodi tan anodí, naturalment Fadrí Cagolles no sap què són les dificultats laborals. El cas és que no envejo les conclusions que treu d’aquest paperot. Quan escriuen contes, m’agraden més, conclou el col·lega. Aquí, t’escolto trencapomes, esclato admirat. Tots ens posem a riure com rucs, l’anècdota no és cap llufa. Garsoca té eminències d’aquesta pasta. Fins i tot milloren, no sé pas com, els escriptors de la perduda. Poc després, paguem i toquem el dos, la mar d’engrescats. La nit fou magnífica,van enganxar-me sense cap xarrup de whiskey. En canvi, hereu Cagolles i Carbgassó Manobre van penjar-se fins les celles. Al capdavall, ells no pencaven a primera hora del matí. En sortir de la Cova del Jazz, el menut de Cal Carlets ho va tenir molt clar. Ell era molt tolerant, però, a les nou comença la feina. En aquestes qüestions, som una mica antics. Mentre jo cantussejava amb un feliç Hereu, en Fadrí va explotar-li una esplèndida hòstia a en Carbassó. Va caure com un soc damunt del capó del 4L. Era admirable l’eficàcia d’aquell paio. No pateixis Tinota, ni se n’ha enterat. Aguanta mon germà, el bacó es mereix la mateixa ració. No va agradar-me gens les ganes que hi va posar. Amb tot ho va fer amb perícia, gairebé un professional. Quan mami, espero no tenir-lo al meu costat. Però, admeto, a quarts de dues del matí, calien mesures dràstiques. Naturalment, va conduir sense carnet, només amb els seus pebrots. Mentrestant, jo resava perquè la bòfia no tingués ganes de pencar. Mira, ells dormen la mona i tu no t’hi guipes gaire, millor impossible. A sobre, un fatxenda de Ventura i Gassol, sector occidental Casc Antic. Sempre passa el mateix, després de l’èxtasi, arriba el desori. Per descomptat, no les tenia totes en aquell moment.
Llegeix els contes de la Generació perduda, insisteix. Hi toquen més aquests americans del dimoni, quan s’hi escurcen. Definitivament, millor literatura i jazz abans que multes, quin remei. Gràcies a aquella nit, van començar a agradar-me aquells penjats d’entreguerres, sobretot Sinclair Lewis. Fins i tot va estalviar-se els maleïts peatges de l’autopista. Directe, mitja hora després, va aparcar sota el bàsquet del pati de casa seva. Carbassó manobre va sortir com un pellingot mentre li engaltava empentes i cops. En canvi, Hereu dormia com una marmota dins el cotxe, cops i empentes incloses. Vaig espantar-me per si l’havia baldat. Dret, Carbassó s’aguantava de miracle, recolzat en una portella. El cotxe era obert i el fred de la matinada s’escampava intens i humit. Les condicions eren òptimes per pescar repulsives galipàndries. Desheretat va riure divertit però decidit. Espera un moment i veuràs com s’espavilen. Va anar a l’aixeta del fons de la paret, vora la porta del magatzem. Déu meu, el cabró vol dutxar-los, tot just sento com raja l’aigua pel reguerot. El trencapomes no s’està per hòsties, els té ben posats. No sé si li agrada la generació perduda, però de religió americana, en sap una estona. Amb aquest paio, no hi ha res millor que parlar de literatura quan hi ha sarau. Espero que mai llegeixi Emerson, estaríem perduts. En un tres i no res, va endollar la mànega i tot va resoldre’s ràpidament. Hereu va renegar cosa fina, vull dir un vocabulari molt allunyat de les seves místiques inquietuds zen. Al capdavall, va sortir xop com un ànec del vehicle. Fadrí reia una cosa mai vista, feia por sentir-lo. Se li’n fotia un ou com van quedar els seients. Tot just va veure el bàsquet, els renecs van evaporar-se instantàniament. Suposo que era la disciplina espartana dels seus anys al Joventut, que es foti. En canvi, Carbassó Manobre va començar a córrer com un esperitat pati enllà. Completament desperts, la riallada va ser franca i estripada. Amb tot ja eren ben bé les tres passades. Al capdavall, la seva feina era en un súper a la tarda. Sempre me’n recordo d’aquest vint-i-u de matinada, quan sento Dizzy Gillespie o John Lurie. Ni us explico, mesos després, què va passar quan vam sentir plegats Miles Davis al Palau. Falta una setmana d’ençà que han penjat els cartells pel poble. De fet, anem i venim trastornats amb aquesta publicitat. Inagineu-vos un escenari de circ amb un aquari enorme a punt de vessar. Dins, hi ha cocodrils que ataquen un domador escafandrista. El cartell fa un impacte impressionant, sobretot entre vailets. Hi predominen els tons verds, clars, foscos, elèctrics, inacabables. Hi són arreu fins que el malson us atrapa. L’Associació Internacional del Circ fa una sola funció divendres vinent. Per descomptat, hi tinc moltes ganes d’anar-hi. Però, si mon pare no hi ve, només Santa rita ho arregla. És clar, mamare no va d’aquestes endergues. Nen, ja n’hi ha massa de pallassos pel carrer, a veure si espaviles, rei. Quan mamare, una cosa no li agrada, sempre ven gat per llebre. No li agrada gens ni mica que li trenquin la rutina, troba que no fa centimets. Durant mitja hora, l’escanyaria a gust, solament mitja hora. No sigui que després, em quedés per sempre sense circo. Ho fan a l’era de la Quadra del palau. Just davant la nova baluerna dels Frares de la Verga del mamut. Fa una setmana que els capellans van de bòlit amb aquest enrenou. Bèsties exòtiques i remolcs ocupen el passeig del Vell Camí del Cementiri.
Beneeixo els circos que estripen la rutina d’aquests col·legis. Fa una setmana que no parem de fer còpies i més còpies de càstig. M’encanten les hores de cal·ligrafia obligatòria. Almenys no sentim carallades ni fòssils. Per això, estimo mones, zebres, lleons i elefants. Els preparatius són incessants, la gent sembla frenètica amunt i avall. Sé que el pare fa cartells de publicitat per aquest cflient passavolant. Ahir en van penjar un, estil pancarta, a la sortida de la plaça pel carreró de les Pulmonies. El Cigroner m’ho ha fet saber. Al cinema, a les Canyes, a les escoles, a plaça, no hi ha un moment en què no us en parlin. Fins i tot dormo amb aquests cocodrils, riallers i tastaolletes. Mon germà i mon cosí no paren de donar la llauna, volen anar-hi, sigui com sigui. De fet, és l’única esperança que em queda. La meva cosina Cenetes, tant li fa, la ximple. Ella, vestits i nines, no pas funambulistes, tot plegat, d’una mercedària, poca cosa se’n treu. Només les barraqueres dels menuts poden estovar les mames. Però ho tinc molt cru en una casa d’avorrits integrals. Mamare és dura com una olla exprés, d’aquestes tan horribles de l’Alumini. Tia Angelina i iaia Teresa s’ho passen pipa amb el neguit que se’ns pinta al morro. Els oncles són uns formidables enzes, no paren de fer aixetes al taller. Si Marilyn Monroe els demana companyia divendres vinent al vespre, segur que ells tenen feina. Tant els fa el suïcidi d’aquesta bleda, l’important és fer aixetes. Fins ara totes les perspectives d’anar-hi, inútils. A més a més, a casa, hi ha una tírria contra les bèsties incomprensible, excepte colomins. És clar, tots acaben a l’olla, però, els colomins, dins l’arròs, encara volen. A més a més, s’avorreixen amb els pallassos, no troben quina puta gràcia fan. En canvi, els trapezistes, els fan angúnia, tot plegat, el panorama és magre. Com de costum, quan vull una cosa, l’atzar sempre em fa la punyeta. Vull dir que trenco un parell de cops les ulleres jugant al bàsquet. Precisament, la setmana en què s’anuncia circo. Mamare sempre m’aconsella conveniències, prèvia pentinada. Nen, juga a escacs, aquí les ulleres no pinten gaire. Llavors, la maleeixo en silenci, sobretot si l’encerta. Sap greu perquè el cristianisme en pateix les conseqüències. Per sort, durant l’última setmana no he tingut cap incident d’aquesta mena. Ens passem els esbarjos, amb els nassos enganxats a les reixes del passeig. Encara no m’explico com els frares no ens ho han prohibit, tan avesat que s’hi senten en aquestes maniobres. Amb tot el Vell camí del Cementiri, poques vegades com ara, fa tanta patxoca. De seguida, les mones s’apunten al mateix exercici que fem nosaltres, des de les seves gàvies tan sinistres. Això sí, ens fan riure amb les seves innombrables cabrioles. En canvi, lleons i lleones dormen tot el sant dia. Em passo tota l’estona esperant un bram del rei de la selva. Toni Miquel somia que una d’aquestes bèsties desperti dins la Sala de professors de l’escola dels Frares. Indiscutiblement, Toni sempre té magnífiques intencions amb el proisme. La seva bona pasta mai no s’acaba, us ho asseguro. Millor és encara la d’en Xiclet Llesca. Us heu fixat com les bèsties i nosaltres, quasi tenim gàbies semblants? La resposta és una riallada de cafres pudents i llondros. Xiclet xerra poc i bé, sempre fa comentaris pertinaços. Gairebé ningú pesca les seves mirades tan profundes. Tant se val, aquí fabriquen idiotes a punta pala.
Sort del suís, que ve de terres llunyanes, ben aprofitades. Llavors, toquen el timbre, au, a fer més còpies, que no falti bona lletra. Fins que Polvo Guenyo toca el flabiol a deshora. On cony guarden els cocodrils aquests arreplegats? Els deuen haver penjat com pernils a l’escorxador amb pòcimes d’orella de gat i col verda del rodal, contesta malèvol SardinaBufona. Per descomptat, ell no té millors respostes als misteris del poble. Passa molt quan la gent ve de Balaguer. Professors i frares tenen una ràbia que enamora. Sobretot per l’augment inesperat d’amor, entre la canalla, cap a la naturalesa. Algú diu que ha sentit que si anem al circo, almenys fem classe de castellà. En efecte, les rialletes són vigoroses, sobretot molt còmiques. Com que no les tinc totes, callo bo i pujant escales cap a les aules. Els frares reparteixen estirades d’orelles a tort i a dret. Fins que sentim el bram d’un lleó que es desperta. Llavors, rialletes i estirades d’orelles cessen a l’instant. Quina sort tenen aquestes bèsties, rauca Oli Cigroner. Almenys no pateixen Viriato ni coses per l’estil, sentencia despectiu. Finalment, un frare gairebé l’enganxa amb el sarcasme. Quan li estiren les orelles, aguanta estoic mentre renego en arameu. La setmana passa volant, sobretot quan el deliri s’escapa. Les últimes esperances se’n van a la merda quan l’avi Salvador, proposa als marrecs, d’anar a buscar bolets a Can Furriol. Els menuts, més feliços que unes pasqües, se’n van al catre a cops de xiulet. L’oncle Rufo sembla divertit, li encanten quan van darrera seu. Aquest vespre sopem plegats a ca la iaia Teresa. No sé quina celebració hi ha. Però, el circo me’l pinto a l’oli. Vull veure cocodrils a Garsoca. És bo per al meu equilibri de marrec cretí. D’acord, dels cocodrils en fem sabates, corretges o bosses, el que vulgueu. Però, els vull veure de debò, en cap moment m’he empassat els cartells que no m’han deixat dormir. Tant se me’n dóna que diguin a casa o als frares. Només queden un parell d’hores per l’última funció. Miro desesperadament mon pare i no para de fer xistes amb els seus cunyats. Quan es posa així, vol dir que hi haurà tertúlia. Però, aquest vespre sembla que m’equivoco. Ben aviat, els oncles surten a escalfar nòvies. Sempre hi posen un zel meravellós, sovint, cau un duro. Vet aquí perquè fascinen tant les promeses. L’endemà, no sé per què hi ha un malhumor que només s’arregla amb hores extres. Per descomptat, no cau ni un ral si sóc sempre a quarts de quinze. Sempre és el mateix, no entendré mai aquesta família. Fins que àvia Teresa, sorneguera, canta el que vull sentir. Au, Tinota, Cenetes, aneu a rentar-vos la cara i a pentinar-vos, aquesta nit teniu circo. La meva cosina no s’ho fa pregar gens ni mica. Salta de la cadira com una boja. Llavors miro iaia Teresa i encara dubto, és el meu estil, no en tinc un altre. Sóc un babau experimentat, mai no m’acabo de creure que puc ser feliç. Au, nen, no facis el borinot, s’exclama mamare, relaxada, no pas somrient. Miro mon pare, festós i càlid, no me l’acabo de creure. Fa un somriure molt tendre, m’anima bo i assentint amb el cap. Llavors, com un llamp vaig rera Mercè que ja ha tancat el bany. Vés de pressa, mercedària, només falta mitja hora. El meu comentari fa esclafir una riallada menjador endins. Llavors guaito la lluna per la paret mitgera de ca la tia Madalena. Veig la silueta del gat de la Glòria sota el llum de l’escala.
Tota la paret té testos de cactus, incomprensibles manies de iaia Teresa. Això sí, almenys m’alegren més que no pas aquestes fastigoses roses de Can dot que es veuen arreu. Tot i així, m’impaciento amb la presumida de ma cosina. Espavila mercedària, que és per avui, cony. Ei, ei, no t’embalis, jo no tinc la culpa que siguis tan ruc. Poc després, sortim de la Font del Comte, mon pare, ma cosina i jo. La gentada feia una fila enorme davant l’entrada. Gairebé feia el carrer Que No Passa fins Ventura i Gassol. Vam seure bastant lluny de l’escenari. Però, per sort, veia prou bé bèsties i persones. El número dels cocodrils va enlluernar-me. Una senyoreta de cabells i cames rinxolades, s’encarregava de tot. Van treure una dotzena de cocodrilets petits, poca cosa més. Els deixaven anar damunt la pista i se n’anaven de pet cap al públic. Quan eren a punt de saltar als seients de la gent, algú els agafava per la cua i sant tornem-hi. Ho reconec, van enganyar-nos i alhora van encantar-me. Els pallassos van fer riure tothom amb estupideses. Qualsevol podia ser un pallasso amb Franco, llevat de Charlie Rivel. En aquesta qüestió, la vella té raó. Els genets i els seus cavalls, Déunhido com van entretenir-nos. El meu pare va estar encantador. Irresistible tot just va pescar el seu amic de l’ànima. Vull dir en Joan Maylinch i la seva espurnejant rialla. La nit fou meravellosa, senzillament irrepetible. En sortir del circo, els oncles de la Font del Comte van arreplegar la cosina, bo i pujant-la a coll-i-be. Vaig envejar la mercedària, quina sort tenia la fleuma. Els vaig veure relaxats, no sé si pels cocodrils o les nòvies. El cas és que tothom reia en sortir de la carpa. Les salutacions anaven i venien. En aquestes qüestions, el meu vell era un atxa, sempre tenia un mot per a tothom. Llavors, va dir-me si volia una cocacola a Can roca. A sobre de circo, premi. Després de tantes còpies, valia la pena. Vam baixar pel carrer de la Presó, sota una lluna lluent i altiva. Ell xerrava animadament amb Joan Maylinch. Hi venien els seus nebots, és a dir, els hereus de cal Carlets. Carles estava content, en canvi, Pere feia cara de pocs amics, la imatge habitual. Llavors, van arribar Jordi Casanovas, Josep Molins i Eduard rovira. Van engrescar els Carlets per anar a veure més bèsties per ca la Renegada. En canvi, jo, m’hi vaig negar en rodó quan van convidar-me. Mon pare no va permetre que me n’anés. La vista ja començava a fallar-me d’una manera lamentable, sobretot de nit. Amb tot preferia la conversa d’aquells dos xerraires. Sobretot a Can Roca, al pis de dalt. Un ambient de fitxes de dòmino, tabac, entrepans de tonyina i cerveses. De fet, van adormir-me amb la seva dolcíssima xerrameca. Fins i tot vaig oblidar-me de cocodrils, frares, lleons, còpies i pallassos. Van xerrar tant que mai no he sabut quan vaig ficar-me al llit. Anys a venir, certament no gaires, la carpa del circo va tornar-se a instal·lar-hi al mateix lloc de sempre. Llavors, els cartells anunciaven la Fàbrica de les Estrelles. Per descomptat, el nom era millor que l’Asssociació Internacional del Circ. El primer cartell el vaig veure penjat a Cal colet, cantonada del Carrer Que No Passa. Certament, la publicitat feia plorar, faltava fantasia. A l’instant, vaig sentir les tifes de les bèsties. Davant de Cal Miano, veig el primer remolc, bo i tancant el carrer. Des de cal Carlets, Josep Molins surt amb un carretó ple de pomes podrides.
El segueixo amb la mirada, bo i venint pel mig del carrer. Ve excitat i rialler, sembla estrany. Ens saludem davant del remolc, mig obert, bo i mirant cap a Cal Miano. Hi ha el miracle d’un elefant. Molt vell, mira tothom pacíficament. Josep i jo comencem a tirar pomes dins el remolc. La bèstia comença a menjar-ne amb una calma impressionant. M’hi fixo en els seus ulls, molt vidriosos, tenen un verd d’aigües estantisses. La pell del paquiderm sembla una estora plena de pols. Diria que és una bèstia molt vella, massa vella per a fer funcions. La seva mirada irradia una tristesa que m’atrapa irreparable. Amb tot les pomes se les ha cruspides en un tres i no res. Llavors, quan Josep li posa la mà sota la trompa, la bèstia fa ruflets de disgust. Ell riu com un carcamal, no ho entenc perquè ho fa. Sembla una rialla ingrata, només és una joguina per al company. Quan ho fa amb mi, la trompa explora, però triga en fer un ruflet. S’adona que jo em comporto d’una altra manera. Entenc que la seva decrepitud ja no calla dins un espai de tortura. Miro els seus ulls vidriosos, d’aigües estantisses. Té una trompa grossa, es mou lentament per damunt de la meva mà. La hi aguanto un cop desapareix la por inicial. Sento un pardal des d’una de les troanes de la vorera. De sobte, si no vaig espavilat, s’enduu les ulleres. Però, només és un ensurt, la pota que sempre fico cada dia, amèn. Els seus ruflets indiquen que hi ha coses que no les puc mirar igual que abans. Sembla un esbufec de paciència, vora els seus ulls, hi ha crostes i pústules. Si la Fàbrica de les Estrelles fa tristeses d’aquest calibre, potser que recapaciti. Aquest vespre, la colla vol anar-hi per fer barrila. Sembla ser que aquesta Fàbrica de les Estrelles passa fugaç. Vull dir que demà ja no hi són. En canvi, aquest vell elefant definitivament s’ha ficat dins meu. Ruflets i avisos arriben plegats per dir-me que la bondat també exigeix delicadeses. A l’altra banda del carrer, sento com al taller de cal Colet, martellegen el xassís d’un vehicle. Pel carrer Que No Passa, baixa de llarg el tractoret de l’avi Miano. Mentre Josep Molins se’n va amb el carretó cap a cal Carlets, jo pujo cap al Vell Camí del Cementiri. El migdia esclata com un grapat de pardals tristeses endins. Entre altres delicadeses, cal no tornar-hi mai més en un espectacle que degrada tant persones com bèsties. De cop i volta, no sé pas com, aquesta meravellosa bèstia fa créixer el meu món.