Blog Detail

El tres de Desembre d’aquest dotze, el Casal celebra un centenari. Abelard Piqueras encara fa cantar La Rateta a La gent de la Biblioteca. No tothom te aquesta rara habilitat. Fa un braó que posa la pell de gallina. Més encara, som d’enhorabona, a les envistes del Centenari de la poetessa Raspall.  No us càpiga cap dubte, tots els entenaris són una festa.  D’ençà que CONEC Abelard Piqueras, tinc prou motius d’esperança. En tot cas, els amics de la Biblioteca n’han feta una altra. Totes les senyores que surten a llegir, exterioritzen tendreses sense gaires cerimònies. Són moments memorables, parlen de sentiments que no es diuen mai. Especialment, sublim la felicitació del porteño. Qualsevol jove li diu viejo al seu  progenitor. En Canvi, aquest senior li ha dit feliz cumple, abuelo, i s’ha quedat amb nosaltres. És clar, ells sempre acaben amb els seus irreparables quisiera llorar. Ja sabeu, els refotuts tangos amb què ens les engalten. Per descomptat, el número Amigos para siempre, una cançó a Duet entre Joan Suñé i Anabel López, un encert. Després quan Abelard agraeix totes aquestes galindaines, Joan Suñé i ell han cantat. Son uns grans malparits. No sé com s’ho fan, però, és indefectible, emocionen. L’avi, no us càpiga cap dubte, quan és savi, augmenta devocions i respectes. Ni us explico quan traveseu la barrera de les tres cifres. Entre un viejo i un abuelo la diferència és una devoció. Aquells qui ho viuen, tenen aquest rar privilegi de la vida. Abelardd agrada perquè té dues coses que encisen. Sobretot, l’espontaneïtat i la humilitat. En aquesta festa hi ha massa sabó, molta emoció i un civisme exemplar. Aquests actes m’agraden perquè formen. Hauríeu de sentir els gànguils com s’ho passen. Ensenyen més ells que no pas la Nostra cretina indiferència. Les lectures en veu alta sempre són un motiu de reflexió. Una cançó de la ràdio, un arravatat poema de Neruda o, senzillament la lírica de pastissos que fa Salvat Papasseït, engrunen un relleu que poques persones reciclen. Aprendre a escoltar és un dels grans estímuls de l’existència que ningú lloa. Precisament, la gent grans és la única que té motius en ensenyar-nos-hi. Els qui aneu al Casal, tindreu un record, del qual, no us podreu sostreure aixi com així. Com a usuari de la biblioteca, mencanta participar-hi.