Durant una setmana les he escoltades dues vegades. Som d’enhorabona, no és corrent apropar la poesia al públic amb tanta dignitat. A l’Auditori, en un to combatiu. A la Torre del Roser, també, però més íntim. En tot cas, s’hi ha invertit feina. Sincerament, no és corrent en aquest poble. Les dones, per la lacra de la violència, els disques, perquè es vegin. Un món que funciona amb dies internacionals, alguna cosa no rutlla. Ja se sap, els dies internacionals fan pudor de societats descregudes. Al capdavall, el poder es belluga millor sense valors. Diria més, quan més honesta és una Fundació, més me’n malfio d’administracions i institucions. Amb tot la poesia té aquesta gràcia, nodreix sense cap adoctrinament. Fins i tot les institucions són més amables, creu-t’ho. Només cal veure com va el Premi Dot i quants regidors hi havia a l’acte de l’Auditori de Dones amb veu. Després diuen que la literatura no és política. Per molt que ens amaguem en actes edificant, som una ciutat molt sectària. Per sort, encara crec en els poemes, no tant en el doble joc de les persones. En Canvi, Mercedes Losada és una sorpresa majúscula. Una disca deliciosa amb una gosseta pigall i conviccions fetes des de la feina. De la resta del grup, CONEC personalment Cristina Castellano i Raquel Ibáñez. La primera és un solet cigroner de l’ACIC. La segona, bastanta feina va donar-me perquè recités Borges a la tertúlia Dot. Amb tot celebro que s’hi hagi aficionat amb tant de Tremp. Sobre Les altres noies, Múria i Pepi, senzillament una troballa. Amb ganes i constància, la poesia sempre guanya. En aquests muntatges, hi destaquen la nuesa de la veu i la dignitat de l’accessori. Els versos necessiten molt poc perquè calin. Una veu, qualsevol veu és un Miracle quan encerten el to just d’allò que vol dir el poema. Josep Xarau, un dels animadors de l’Associació de Disminuïts Físics, ho diu sense cap pudor. Quan els llegeixo jo, no em diuen res. Ara bé, quan els escolto, ja són una altra cosa. Ho diu amb la sinceritat de qui acaba de descobrir la sopa d’alls. La poesia té aquesta funció: la de despertar-nos de la mediocritat. Déunhido, no deixa de ser un bon auguri per a l’any Raspall. Justa la fusta, vet aquí la feina dels amants de les paraules.