Una consulta serveix per saber qui és separatista, poca cosa més. Sembla que tot s’acabi aquí, però no. Un dret polític sempre existeix per a exercirlo. Quan el tema depassa l’estricte debat identitari, llavors, el debat democràtic fa estralls. Els partits dinàstics no toleren que la política surti dels seus cenacles. Per descomptat, les institucions, ni parlar-ne de sentir-se. Sembla mentida com fica la pota la Corona. Ja se sap, el liberalisme dels borbons té una cintura molt escassa. El seu passat sempre és ombrívol, poc edificant. El 25N certifica la defunció de l’Estat de les Autonomies. A Madrid ho saben, i a Europa, també. El baix perfil dels manaies, no és el que preocupa. Diria que és la deliberada incertesa a què ens sotmeten. Però, la consulta es pot fer. Tot allò que fa bullir l’olla, als mercats els interessa. El Principat no té recursos polítics per a la seva economia completament escanyada. Naturalment, la política serveix per a arreglar aquests problemes tan greus, fins i tot els independentistes. Pel cap baix, la independència també és un criteri econòmic. Prou que ho callen Cinca Enya. En Canvi, aquí no se n’amaga ningú que Andalusia i Extremadura, s’enduen massa pastís. Mentrestant, Madrid calla. Per descomptat, poden recentralitzar, però ja no tenen discurs. El clima polític que es detecta en ràdios i xarxes, no intriga gens ni mica. El descrédit dels polítics no cessa d’ençà que la crisi atonyina. Si la locomotora catalana no pinta res, o sencillament, ja no pot arrossegar el comboi, alguna cosa passa. Agradin o no, els interrogants, ara ja són d’una altra índole. Hi ha molta gent que diu que la consulta s’ha de fer per a guanyar. Essencialment, s’equivoquen. Guanyin unionistes o separatistes, decideix el poble, vet aquí els canvis. El soberanisme significa que la pasta es queda on es fa. Vet aquí el mal de panxa dels qui la controlen. Encara que guanyin, els unionistes, hauran d’arbitrar solucions per a la convivència. Els qui volen separar-se, saben que pitjor impossible. No ens enganyem, els qui volen la consulta per guanyar-la, no volen repartir dividens. Quant a Europa, s’interessen per les seves Inversions, no pas pels seus deures democràtics. Després que no diguin que només són fenicis els catalans. Cal tenir present aquesta història. Si no triem bé, el castell de naips cau sobre nosaltres. Tot i així, els independentistes, almenys, plantegen la batalla de la dignitat. Els altres només pensen en la incomoditat de les seves Inversions. Tant se val que siguin federalismes o corredors mediterranis. La convivència és el respecte de les minories. Encara més important, l’acceptació de la voluntat majoritària d’un poble. L’Estat de les Autonomies mai no ha acceptat la història diferent de les seves comunitats. Tota la incertesa consisteix en aceptar evidències. Ells saben perfectament que una nacionalitat no és una regió. Per tant, saben que hi ha pobles minoritaris. Creuen que amb el debat identitari ja n’hi ha prou. La llengua serveix per a entendre’ns, no pas per a igualar-nos.
Per tant, l’Estat té una funció ideològica que mai ostenta segons el mandat de la seva puta constitució. Apunto puta perquè qui calla, enganya al poble quan representa responsabilitats. Aquí també s’equivoquen. A Espanya, ni Déu parla bé de nosaltres. Com a molt, fan la gara-gara. Escolteu l’entrevista al Rei o sentiu un igualitarista com Llamazares. Tant l’un com l’altre, no acepten que el poble de Catalunya decideixi. Això és així des que Pedro I, anomenat El Cruel, va enviar el seu estol de vaixells de guerra, sencillament perquè n’estava fins el capdamunt del nostre Cerimoniós. Llavors, el nostre rei va decidir que se n’encarregués la pròpia metereologia de l’assumpte . Us sona la martingala? Tot i així, la natura sempre és atzar, la política no pot viure del bingo. La tradició, com veieu ja ve de molt lluny. Democràcia vol dir poder per al poble. Per aixo, molesten els catalans. En les últimes eleccions, ja no va caldre que la gent parli català, perquè tothom s’identifiqui en un país. Fins i tot Ciutadans formen part d’aquest país, vet aquí pluralitats que Espanya ni somia. Els convergents volen convocar-la per guanyar-la. Suposo que els altres també. La gravetat d’aquest èmfasi denota poca esportivitat democràtica. L’important és el dret a decidir. Aquí, qui ho té més clar que això no pot ser, són els estats. Sobretot si depenen dels bancs. Espanya té una pedreta a la sabata. Veurem com se la treu del damunt. Tothom vol guanyar temps perquè ningú no vol perdre prerrogatives. Mentrestant, la crisi acolla els de sempre. Vurem a qui cremen primer els 25 mil milions d’euros que s’han regalat a Banquia. El dret a decidir, exigeix que tothom s’espavili. Qui serà el primer que caurà durant el 13? Des de Rajoy fins el Consell Nacional d’Iniciativa, s’hauran de mullar amb alternatives. De moment, els més llestos són els qui tiren endavant allò que vol el poble. Si tot va pel pedregar, els culpables són els qui callen més. Política i economia sempre van plegades, qui millor ho saben, no són els financers, sinó el poble. En l’actualitat, el silenci retrata massa. Vet aquí, entre altres, un dels problemes de la consulta.