Blog Detail

  • Home
  • No anem més ellà d’un homenatge

No anem més ellà d’un homenatge

(Raspall i pinta/8)
Potser sóc un rondinaire, no pas un inconformista. Tant se val el que penseu. Tot va quedar molt bé, el seny obliga més que agrada tothom. Un acte emotiu, gens emocionant, la meitat fou baldera. Un centenari serveix com a excusa perquè els polítics s’hi endiumengin. Tota la feina que proposa l’escriptora se supedita a una gaita cívica. Ni és un acte patriòtic, ni tan sols és un acte artístic. Millor no polititzar-lo, que sinó Wer encara surt més a Antena 3. No ho compliquem pas, potser el poble encara no ho entendria. L’any Raspall, un cop més és un altre homenatge. Per sort, aquest cop sense medalles ni arracades. Això sí, la millor oferta mediàtica possible. Sobretot que no falti, sempre anem curts de rostres coneguts. Encara sort que Joan Bauçà es va atrevir amb haikús de la poetessa. El millor del cantant? Es va quedar a mig camí. Com a mínim, va fer la seva lectura. La meitat de l’acte per a les institucions, sincerament sobraven. L’altre meitat, per a les entitats, un cafarnaüm empotrat en calçador. Un vídeo sobre la Joana, que ja coneixem d’ençà que vam fer la comunió. Sorpresa agradable, se salva la canalla cantant. La poesia, amb prou feines, va ser un vint per cent de l’acte. Hi aneu que us estrelleu. Un centenari vivent no pot passar més enllà d’un homenatge. Sobretot en un poble que es pren la cultura com un safareig. La cultura, si no treu a passeig manaies, no té gaire utilitat. Així va el pati, si demaneu més, sou boig. Quan el periodista que aconduïa l’acte, va informar-nos sobre els tres mil seguidors al twitter de la web de la poetessa, juraria que les autoritats bavejaven. És clar, com a disca no ho puc assegurar, l’assumpte és molt delicat. Com a homenatge, una repetició de puta mare. Com a centenari, no passem de ser un poble petit. Certament, el 21 de Febrer va esclatar la inauguració de l’any Raspall. Auguro bombo i plateret, carrincloneries de poca volada, tant de bo m’equivoqui. Diuen que encara queda tot l’any per a fer una proposta poètica amb cara i ulls. Amb actes de tanta pompa fúnebre, ho dubto.