Blog Detail

(Raspall i pinta/11)
Una rosa, poca cosa, potser sí, parlant en prosa. Vet aquí la ingènua cantarella de Martí Dot quan reflexiona sobre la poesia. Joana Raspall sempre reivindica la gràcia dels nostres orígens poètics locals. En canvi, jo no estic tan segur que busqui exactament baixó. Particularment, l’admirable del poeta del carrer d’abaix, fou la proximitat dels seus artefactes poètics. Joana Raspall n’és una hereva prou clara. L’encant del poeta és la claredat de la seva mirada lírica. Sobretot com tracta els temes populars. El seu encant gira entorn l’embelliment del sentit comú. Si els poetes no aprenen aquestes coses, els seus artefactes no penetren dins el públic. La poetessa sempre té present aquesta qüestió. En canvi, Martí Dot no va tocar mai la prosa. Més aviat, ell la vivia dins la murga quotidiana. La seva feina de metal·lúrgic, poques opcions li permetia. En canvi, Joana Raspall, si que n’ha fet. Una novel·la i diversos llibres de narracions curtes. No obstant això, amb matisos que cal subratllar. Ha publicat molt durant aquests últims anys. Moltes coses són escriptura enterrada durant dècades. M’intriga molt com s’acosta a aquestes narracions i les filtra des de la plenitud de la seva vellesa. Gairebé totes amb el pes de la seva memòria autobiogràfica. Deixa sobretot una riquesa lingüística de primera magnitud. Particularment, en sóc un fan del seu llenguatge popular. M’admira molt l’esforç que fa perquè no perdem matisos de la llengua. Per exemple, l’ús de la valona entre les nostres iaies. La valona és una capa mocador que tapa coll, muscles i pit. Molt usada entre la gent gran quan la roba no era tan democràtica. Sovint oblidem que Joana Raspall fou filla de pagesos. Per això, les seves narracions com la seva poesia, sempre fan olor d’herba. Al capdavall, qualsevol santfeliuenc, sap que Joana Raspall és un personatge de foravila. Qui se’n recorda del mocador gros amb què les iaies feien l’herba pels conills? N’hi ha moltíssima gent que no oblida la sonsònia d’aquelles meravelloses tardes que passàvem amb les iaies. Aquells mocadors grossos, a quadrets vermellosos, blancs  i grisos, invariables arreu, són les valones. Naturalment, els vailets ja no les vam conèixer com a capes. Bàsicament, les iaies les aprofitaven per a fer un cabàs gros d’herba. O, per exemple, collir ginesta esfullada per a les catifes del Corpus. En l’actualitat, totes aquestes activitats ja han  desaparegut. Al cap i a la fi, el vestuari sempre té un sentit pràctic. Vet ací com evoluciona una capa a mocador gros. Aquesta també és la feina dels poetes, que no es perdi l’ús dels mots. La longevitat i la humilitat de la poetessa ens deixa un document literari inesborrable. Ara bé, ja ningú no fa herba, per bé que penso que hi tornarem. No descarto que torni el Corpus per a vendre als guiris pintoresquisme i festes de caire neolítiques. Les crisis sempre posen a lloc les perfídies del progrés inacabable. Però, potser, les valones ja no hi tornen. Per això són útils els poetes. Fan que la vida no pertanyi solament a les nostres emocions, agradin o no, sempre peripatètiques. També observen:  idees i realitat sovint enganyen. Hi ha massa feina a fer enmig de la gratuïta destrucció de cada dia. L’escriptor Joseph Brodsky s’explica prou quan diu que és jueu, poeta rus i prosista en anglès. Fou acusat de paràsit social, per un col·lega seu  soviètic. Li va costar dos anys exilat a l’Àrtic,simplement perquè exercia la llibertat. Ell és un gran símbol on els ismes no garanteixen la llibertat d’expressió. Amb tot les seves reflexions tenen la llibertat que només saben atresorar els poetes. Per exemple, diu que no hi ha metàfores sense el creuament d’experiència i llenguatge. Si no hi accedim en aquesta bullida, no tastem la bellesa. Des de Baudelaire fins el nostre Bartra, la prosa dels nostres poetes sempre és un festí de llenguatge. Poetes com Sòria, Trapiello o Milosz, en les seves incursions prosaiques, un sempre se sent reconfortat. La llibertat, no solament és un ideal. Particularment, crec que és la primera exigència que es planteja un ésser humà. En aquest aspecte, els poetes són més de fiar que la resta dels oficis amb què l’home s’afirma. Joana Raspall també té aquest os per rosegar. Des de la plenitud de la seva paraula, la poetessa fa una prosa de nena sàvia, no gaire convençuda, gens repel·lent. Seria molt avorrida si no tingués l’encís dels infants quan s’hi capfiquen. Vet aquí el seu encant entre lectors i lectores.