Blog Detail

(Raspall i pinta/12)
Hi ha cançons que hi toquen. La poesia i les cançons de la Lectura en veu alta de la Biblioteca roig, abans  que comenci Setmana Santa, ha estat la millor fins ara de tota la temporada. No hi fa res si és una esquela senzilla i memorable. Fins després, Abelard, lluny ja no te’n vas, per més que vulguis. Certament, poques persones ho aconsegueixen en aquest món amb un segle de tendresa. Oi més quan la humilitat és la teva targeta de presentació. No has fet poemes, ni tan sols, cartes. Però, només ho puc dir amb la boqueta molt xica. Tu solament cantes i fas corrandes entre nosaltres. Però, encara et sentim mentre el temps ens afalcona amb l’oblit. Ningú com tu perquè l’emoció es aplegui a la biblioteca. O ens arravati a tots i totes en una comunió inesperada. Encara recordo el teu No hi havia a València uns amants com nosaltres, en un auditori Falguera completament entregat. Andrés Estellés hauria plorat amb la teva interpretació. T’ho puc ben assegurar, era un paio molt semblant a tu.  Ja saps, modèstia de persones que callen a la taverna. Ni t’explico si cantes una cançoneta de la Montiel. Encara acabaríeu fent un arrosset a tres bandes al Cabanyal. La lectura d’avui és espontània, té la confiança a flor de pell. Hi ha un repartiment més generós. La poesia, d’enhorabona.  Formosa, Rosselló-Pòrcel, Espriu,   Whasington Benavides i Màrius Torres. Potser em deixo algú, però la tria magnífica. Entre les proses, hi destaca Woody Allen, fresc però ianqui fins perdre el fil. Entremig la música de la bandúrria d’en Xufré. Lament de gitana, on s’ha lluït en Joan Suñé. Particularment, fascinat per la tria d’Emília Brias amb un poema de les cançons d’Ariadma, de Salvador Espriu. En cap moment oblidem que també és el centenari d’aquest gran líric. Pel meu gust, un extraordinari prosista, més que no pas un excepcional poeta. Com ha fet l’Emília, la clau són les Cançons d’Ariadna. Tot ha anat molt bé, fins i tot Anna Meléndez.  Últimament, s’encarrega de la cançó inicial. La seva veu té la virtut d’apaivagar-nos. Exactament com una cançó de bressol. Ha desfet un retall de Nabuco que m’ha encantat. Per descomptat, no ha faltat el poema de Joana Raspall. Aquest cop, a càrrec de Conxita Navall, un poema de Jardí Vivent. Ha triat Sorolls. Dues consideracions importants. Els usuaris, quan trien, no ho fan mai a la babalà. Entre altres coses perquè els aficionats als versos, també pateixen i s’emocionen. Ni us explico si són gent gran, la que toca massa vida. Conxita és de les que més declama, suspesa sempre en la cantarella. A l’hora d’interpretar, hi ha gustos i coincidències. Pel cap baix, el rapsode és alguna cosa més que una veu. Si tingués més confiança, una crack. Sorprèn la qualitat de la tria dels poemes sobre la poetessa centenària. Per acabar-ho d’adobar, demano participar-hi. Faig com la Raspall, quan va adorctrinar llengua a la revista Va-i-Vé.  També ho feia molt a la tertúlia Dot. Una pinzellada d’història sobre la nostra llengua. Demano als oients perquè els homes són tafaners i les dones són xafarderes. El públic de la biblioteca m’escolta amable. Molt rialler quan sap matisos. En canvi, lectors i lectores, els prego que ho mirin als diccionaris. Sap greu que sigui tan mal educat, però, així els raspallo.