Blog Detail

(Raspall i pinta/27)
Finalment, vaig haver d’’escollir jo. Em refereixo a un poema de la poetessa per a la lectura en veu alta de la biblioteca. Com és l’’any Raspall, he triat els cavalls, del seu llibre  Bon dia. Exactament, no és el bestiari de la poetessa, allò que m’’interessa. Més aviat són els recursos de la llengua a l’’abast de qualsevol de nosaltres. Les onomatopeies són bàsiques en la llengua popular de qualsevol idioma. Qui les gira bé en el seu llenguatge quotidià, tinc la impressió que s’’hi belluga millor dins les seves veus. Quantes vegades un catalanoparlant necessita del castellà perquè no sap matisar prou. Els entesos, d’’això, en diuen un bilingüisme ben entès. En canvi, jo dic que això són martingales. Amb prou feines, coneixem la llengua pròpia.  Amb les altres fem el que podem. Tothom té una llengua pròpia, si és bilingüe no vol dir que conegui i visqui les dues llengües. En la pràctica, és la subordinació d’’una llengua a l’’altra. Vet aquí, la clau de la poca autoestima d’’un indígena del país. Sense el domini de la llengua, coneix menys història, menys literatura. Per tant, la seva equanimitat política és més fàcil de manipular-la. El vigor d’’una llengua és la seva capacitat d’’atrapar realitats, de comparar amb les dues veus. Joana Raspall sempre a sabut que la poesia és una eina essencial per a corregir aquests desequilibris lingüístics. D’’acord, la poesia a l’’abast dels infants, després la llengua. L’’experiència personal confirma aquestes tesis. El dilema entre el guau guau i el bup bup sense la immersió lingüística dels inicis de la transició democràtica. El lladruc en castellà, s’’assembla més al so que efectua la bèstia, més que no pas en català.  Per descomptat, és una impressió absolutament subjectiva, purament personal, congriada en el coneixement més d’’una llengua que no pas de l’’altra. És clar, el domini de la llengua pròpia, no era tan accentuat com la llengua espanyola. Els gossos, a diferència dels cavalls, encara són populars en la nostra vida plenament urbana. Va costar-me molt avesar-me al bup bup. L’’ambient lingüístic determina les nostres onomatopeies. Durant anys, no m’e’n sabia avenir que el guau guau no fos semblant en les dues llengües. Només va començar a normalitzar-se quan la meva immersió en català  fou un fet. De manera que, quan pujo a territoris menys castellanitzats del nostre entorn, el bup bup, ja no em sembla gens estrany, gràcies a què el català és senzillament més habitual. La llengua també és un ambient lingüístic plenament establert. Vet aquí, perquè el tema, en el seu vessant polític, sempre erosiona convivències. Quan un catalanoparlant fa servir una o altra onomatopeia, ja sabem on  respira el seu domini de la llengua. Montserrat Roig, al final dels seus dies, va adonar-se d’’aquesta subtil batalla. Ens roben les paraules, insistia en les seves columnes periodístiques. Ella sempre va optar per la convivència. Seria divertit saber què en pensa en l’’actualitat. Un contemporani seu, com Joan Vinyoli, mai no s’e’n va amagar, la llengua és un món, deia en els seus poemes. A hores d’’ara, els dilemes no han canviat essencialment gaire d’’ençà que tots els reis Peres de la península s’’hi barallaven. En llegir, el poema Els cavalls, de Joana Raspall, recordo el carnisser de la plaça amb el seu carro de rodes pneumàtiques. El tirava un cavall lluent i elegant, molt ben peixat i gras. Recordo que tenia la cua molt ben retallada, d’’un castany vivíssim. El seu trip trap, trip trap, recorda paisatges inoblidables i desapareguts. Estic convençut que la Joana pensa en aquell formós i noble animal. Anabel López, quan ha llegit el poema, ha dubtat en fer el gir. Ella ja no ha conegut l’’habitual presència dels quadrúpedes pels nostres carrers. Exactament, l’’onomatopeia del trot, no pas la del galop. Us atreviu com fa l’’onomatopeia del galop? Asseguro que l’’assumpte, des de l’’escriptura no és gens fàcil. Ara són les pantalles les qui recorden la dimensió d’’aquestes veus de la llengua. Vet aquí, la feina impagable de la poetessa. Amb els seus versos, fixa la nostra escriptura. Sobretot com imitem les bèsties en les nostres emocions més íntimes.