(Raspall i pinta/28)
Saps, Joana, fou molt emocionant i tota la pesca, però vaig avorrir-me. Vull dir que, llevat de l’angelet que va rostir-nos amb els cuquets i els pollets del teu bestiari poètic i les cançons de la Coral, la resta va sobrar-me. Si de cas, la sinceritat amb què t’admira el nostre afectuós Feliu Formosa, un col·lega, la humilitat del qual és un exemple per a tots nosaltres. Entre altres coses, perquè és un enamorat del teu Jardí Vivent. No et càpiga cap dubte que la recepció fou digna de tota la feina que has fet. Però, essencialment va ser un acte més polític que cívic. Va ser un acte més institucional que cultural. Va ser més una recepció, que no pas una celebració de caire literari. Van xerrar massa polítics, en canvi, la poesia va brillar per la seva absència. A més a més, constato amb desolació que la més alta institució del nostre país, no va ser capaç, davant d’un aplec tan multitudinari, paraules de tot un Honorable, de gastar-se un calerons amb un simple detall de la teva ingent aportació. Vull dir un actor o un baríton, alguna cosa que plasmés aquesta excepcional efemèride. Critico molt el Comú de casa meva, però, la generalitat, també, son de la llarga. Vull dir que l’ajuntament ha fet un esforç, la Generalitat, no. És així de trist, no s’hi valen les excuses de les retallades i totes les seves monsergues que nodreixen aquest discurs sobre la crisi. Entenc que la generació sacrificada, mereix alguna cosa més que un reconeixement dominical, fet un dilluns al vespre. L’any 1913 és un esclat d’autors i autores més importants del que ens creiem. Sense anar més lluny, fa quatre dies s’ha presentat l’obra poètica completa de marià Villangómez, un líric eivissenc que també va nàixer en aquest il·lustre any. Per descomptat, també us la recomano. Bo i llegint-lo, un resta parat de la fidelitat i la feina d’aquesta gent des de la nostra llengua. Tot allò que som, sense la seva arada silenciosa, ara seríem una altra cosa. Per descomptat, bastant menys brillant. Tot el que vaig sentir, ja ho he sentit al llarg del primer semestre de l’any. Em quedo amb què has tornat del Broggie, apedaçada, però, has tornat. Imagino que veuràs les imatges i tota la pesca. Molta gent em demana què m’ha semblat. Els dic que bé, no cal ser tan agres. Sincerament, cansen tantes bagatel·les retòriques. Fins i tot la Coral Tic Tac, va sentir-se amb deficiències. Tot i així, és una feina magnífica la d’aquesta gent. Però, la poesia, brilla per la seva absència. Insisteixo en aquest fet perquè em sembla greu. Amb tota la teva capacitat de convocatòria, amb tot el teu entusiasme que suscita la teva persona, el protagonisme no el té la teva obra. Senzillament, flipo mandonguilles. Potser estic equivocat, però, és el meu parer. Quan hi ha moments tan excepcionals, calen decisions decisives, generositats que mai no vénen dels nostres manaies. Em sap greu pels vailets i la teva obra. Davant d’aquests magnífics aplecs, la poesia hauria fet més feina. Ja sé que quedo com un descontent, tant se val. No m’importa, algú ha d’aigualir tanta carrincloneria de confiteria barata. Però, jo no me n’oblido mai que tu ets una poetessa. Ah, gràcies als bons oficis de la teva gent, vaig gaudir d’un lloc privilegiat al Saló Sant Jordi. Mai no oblidaré aquest gest de la teva família. Quant als privilegis, sóc d’enhorabona, la gent gran i els deficients auditius, sé que patien per sentir amb comoditat. Per la resta, m’hi afegeixo. Felicitats, Joana!