(Raspall i pinta/29)
Coincideixo amb aquesta poetessa a ca la Joana per pur atzar. Finals de febrer passat, un dissabte a la tarda. Participo d’un esdeveniment privat d’un calibre intel·lectual, inoït a la ciutat. En l’actualitat, és la poetessa més llegida entre els nostres universitaris. La reedició, la tardor anterior, de la seva antologia poètica Al Cor de les paraules, així ho testimonia. Ella venia acompanyada de l’escriptor i traductor Xavier Montoliu. En canvi, jo venia amb remordiments perquè feia setmanes que no veia la poetessa local. Certament, la setmana anterior, havien esclatat homenatges i recepcions per l’any Raspall. Amb prou feines, una salutació o unes frases d’afecte, mai no acullen prou entre clarinets i violins. De cop i volta, Imma Cahué, la filla de Joana Raspall, em reté a la porta. Ha repetit que ve Montserrat Abelló i jo no dono crèdit. Llavors, em fa passar. Per descomptat, la tarda és inoblidable. Pel meu gust, la conversa té massa testimonis. D’una manera o altra, les dues es retenen. Però, l’avançada edat de les poetesses, obliga certes precaucions. Amb tot quan ironitzen sobre entrebancs propis, la salut rep tota la seva artilleria. Abelló recorda Joan Oliver, Raspall, naturalment, Carner. Pel cap baix, els mestres sempre orienten. Entre les dues, només els queda un lustre per fer dos segles. Sembla fàcil dir-ho, però tan difícil com escriure poesia. Per sort, Joana coneix Montserrat, gràcies haver-li passat, jo mateix, els seus textos. En canvi, Abelló es creia que era la patum de la nostra jovenalla lletraferida. Gràcies a l’any Raspall,té l’oportunitat de conèixer-la. Aquesta magnífica poetessa no sap com la conec. Gràcies al Dot, una de les seves guanyadores, és una fanàtica de la seva obra lírica. Sense Laia Nogueras, Abelló, dubto que sigui coneguda pel poble. Aquesta antologia la conec, gràcies haver-hi assistit a la presentació de la seva reedició. Un esdeveniment únic, és a dir, un totxo de més de tres-centes planes, no és gaire comú en una llengua minoritària i minoritzada. Hi vaig anar amb la basca de l’ACIC. Vull dir l’Associació Catalana per a la Integració del Cec. És a dir, Ricard Cordoncillo, Paquita García, María José Ania i jo. Els dos primers són uns lectors formidables de poesia. Tot i així, no les tenia totes. En canvi, la sorpresa va ser majúscula. En unes altres paraules, tots vam sortir encantats. Fins i tot Paquita García va suggerir transcriure’l a braille. Tots els cecs, aficionats a la poesia, sabem els disgustos que fan les gravacions fetes amb àudio. Per tant, aquest llibre, Al cor de les paraules, l’esperàvem com el mannà. Així, doncs, tot just després de la revetlla de Sant Joan, podem llegir l’antologia poètica de Montserrat Abelló. En tres volums, ja l’he repassat un parell de cops. No m’ha defraudat gens ni mica. Sens dubte, els millors crítics de la poesia, és un públic jove i addicte. Tant Joana Raspall com Montserrat Abelló disposen d’aquestes coordenades. No hi ha res com sentir els seus lectors i lectores pera adonar-se’n. Com que no vull pas enrotllar-me, us apunto un poema de 1963. Naturalment, de la poetessa forastera. Llavors, la nostra Joana Raspall, amb prou feines disposava de cinquanta anys.
Avui sóc orgullosa del meu temps
I em dol de malversar-lo.
No faig res, no cuso ni planxo.
Vaig de pressa, passo i repasso
Deu cops per un carrer.
Escruto les mirades perdudes de tan fixes.
M’aturo a les botigues, veig les modes,
Els colors verds i blaus.
M’obsedeixen els pintors abstractes
Que parlen com els muts.
Em miro les mans, les meves i les vostres;
M’acosto adelerada als quioscos,
Cerco llibres i noms. Sobretot noms:
Ignoro la premsa que baladreja mentides,
si la veritat és sempre evident
I pura com un part;
Tinc pressa,
arribo al mar que em portarà ben lluny.
Però és fals, és fals,
s’han acabat els miracles.
Retorno a casa amb pas més segur,
A la vida diària.
Habitualment, els poemes de l’Abelló són curts, misteriosos, de vegades lapidaris. Però, fascinen perquè s’involucren en la vida. Sobretot, la quotidiana, exactament perquè és la única que genera amor. Una obra poètica exigeix una fidelitat a l’ofici. Us ho asseguro, aquestes senyores, s’ho han sabut manegar. No han renunciat a res, vet aquí el seu triomf. La seva longevitat és tot un símbol de la perseverança en la força de les paraules. Espero que algun dia, Imma Cahué, pengi a la xarxa, la conversa d’aquestes dues delicioses iaies. Ho va fer perquè no hi ha sempre ocasions tan meravelloses. Ja se sap, els mòbils, de vegades, fan AQUESTS miracles. La poesia, prou que s’ho mereix.