Blog Detail

(Raspall i pinta/30)
No fa gaire  temps, Joana Raspall va deixar una part important del seu fons a l’arxiu del poble. Gràcies a aquesta decisió, becaris, col·laboradors i altres investigadors, han pogut explorar la fascinant trajectòria cívica i literària de la poetessa. Durant l’Any raspall, l’Arxiu també hi ha deixat el seu granet de sorra. La dotzena llarga d’articles amb els quals ha contribuït Mari Luz Retuerta a l’efemèride, no són gens negligibles. Si voleu saber-ne, busqueu per la xarxa. Ja sabeu que la feina digital de l’arxiu és de primera. Vet aquí com es fa identitat i memòria. De moment, professors de BUP ja en treballen en una proposta didàctica per als instituts locals. El Comú pretenia fer una maleta pedagògica sobre la poetessa. Diuen que la preparen. Però, en sospito que preparen una martingala. Vull dir que les promeses, si no es fan o es retarden, pretenen altres objectius.  Sense aquests paperots, impossible indagar en una futura biografia literària de la Nostra poetessa. Certament, encara falta més paperassa, però, la voluntat de Joana Raspall, és que tot resti a l’arxiu de la Nostra ciutat. Espero que aquesta esperança d’usuari s’acompleixi. Mari Luz Retuerta ha fet com catorze fascicles sobre la intensa i llarga existència de la poetessa. Vull dir que ha investigat el cercle familiar, les amistats, els compromisos cívics i polítics, el matrimoni, la labor literària, la ingent tasca lexicogràfica, premis i cenacles literaris, la participació cívica en actes culturals prohibits per la dictadura, classes i  recerques bibliogràfiques, les desaparicions que marquen la seva existència, etc. L’abundant paperassa que ha recollit i guardat Joana Raspall permeten matisos, clarobscurs, debat. Joana Raspall és una abans  de la República, una altra durant el conflicte i muda postguerra ençà. Durant la segona restauració, també tenim altres joanes. Per sort, Les persones canvien perquè creixen en experiències. No confongueu coherències intel·lectuals amb trajectòries cíviques. Des de mitjans dels setanta,he freqüentat casa seva i les seves portes sempre les he tingudes obertes. En unes altres paraules, tota la seva labor literària, no té res a veure amb la persona que exerceix la seva ciutadania. Fins i tot en les seves inquietuds religioses, Joana Raspall creix en creences. Cesare  pavese deia allò tan peculiar i sorprenent com que la riquesa de la vida són els records oblidats. Certament, Joana Raspall oblida moltes coses. Però, mai la defensa i l’ús de la llengua.  Al capdavall, agradi o no, el català es tolera malament. En canvi, els catalanistes, quan fan feina, són intolerables per a la cultura espanyola. Vet aquí, el miracle Joana Raspall. Sobretot en una població com la nostra. De fet, la seva poesia per als infants, és la millor àncora on esclaten les seves inquietuds. El llegat particular, literari i històric, de Joana raspall té un ressò incalculable per a la ciutadania de la Nostra ciutat. Com Gaudí per a Barcelona, raspall ho és per a Sant Feliu de Llobregat. És a dir, Mari Luz Retuerta té moltes coses de l’àmbit exclusivament històric. En canvi, particularment, sospito que Joana encara té moltes coses de l’àmbit exclusivament literari, d’un interès, pel cap baix, inoït. El fet que hagi publicat tantíssim durant aquests últims anys, així ens ho fa pensar. No oblidem que la cultura de Sant Feliu, durant aquest últim segle, no funciona sense la seva mirada. El rigor i l’equanimitat en la recerca de Mari Luz Retuerta, així ens ho demostra. Vet aquí, la importància de tota la memòria privada i pública de la Nostra poetessa. Un error majúscul que l’ajuntament hagi menystingut l’arxiu en aquesta celebració. Sé que el departament de cultura ha ignorat aquesta institució d’una manera infame. Serà divertit saber què diuen sobre la maleta pedagògica. Vull dir que Educació també es cobreix de glòria a l’hora d’escampar compromisos. Amb tot el Comú té coses més importants en què pensar. Pel que fa a l’arxiu, una cosa més. La democràcia local seria distinta sense la immersió lingüística, Joana Raspall i l’arxiu del poble. Al capdavall, cultura i llengua d’una comunitat, no rutllen  sense dinamismes d’aquest estil. Una altra discussió és la cultura popular i les seves entitats. Aquesta la deixo per als entesos. Vull dir  que al Comú, sangoneres incloses, agraden més Castells i dimonis. En canvi, a mi, em xiflen trobadors i tavernes. Potser que sigui una mica més comprensiu, oi?