(Raspall i pinta/34)
Al 26, amb tretze anys, resta òrfena de pare. D’acord, un assumpte privat, però marca. Jo ho vaig ser de mare, al quatre anys. La família fa i desfà amb allò que es té. Aquests episodis despullen sentiments, construeixen inevitablement noves estratègies afectives. Al llarg de la vida, la presència dels infants bat les seves inquietuds literàries. Quan Mari Luz Retuerta parla de la màxima foscor, bo i referint-se al període que va del 39 fins el 50, cal mirar-lo des d’altres prismes. És a dir, la dictadura acolla. Però, ella es casa i esdevé mare. Contra l’horror públic, creixement personal. D’ençà que el pare desapareix, no cal oblidar la instantània desaparició de l’avi. Durant la guerra, també desapareix el germà. Aquesta reiteració de dades semblen irrellevants per a la literatura de la poetessa.
Particularment, no ho crec així. La mort mitifica totes les persones que estimem. Formen part del nostre cistell psicològic. Sovint refermen en els nostres afectes, equilibris inesperats. Durant els vuitanta, en trec algunes conclusions. Les persones som perquè en parlem. Sobretot quan parlem dels nostres. Joana Raspall, quan parla de la família, ho fa amb devoció de l’avi. Incomptables les aventures que m’hi arriba a explicar. Fins i tot conta anècdotes amb una gràcia excepcional. A través de l’avi, mama país. Ell, entre altres oficis, fou taper i va explicar-me moltes històries en l’emigració. L’avi, un republicà que adorava Verdaguer, fou tota la seva infantesa. La més extraordinària és la de l’arreplegat i la llimona. Els seus avis tenien una botiga de queviures a Barcelona. Durant uns quants dies, la iaia va regalar una llimona a un pobre. Fins que un vespre, el captaire va embogir en veure que li tornava a lliurar-li el mateix. Llavors, l’home va tirar les capses i el gènere per terra, davant l’horror de l’àvia. Dona, li va demanar l’avi, què coi volia aquest trinxeraire? Però, si sempre em demana una limosna, què no ho faig bé? Com que els avis venien del Rosselló, l’home es va fer un monumental tip de riure. Una altra contalla es refereix a la dona bretona de Ferran Soldevila. Una senyora de conviccions catalanistes insubornables. En un sopar d’etiqueta, entre senyorassos, satisfets amb l’embranzida de la dictadura de primo de rivera, les senyorasses l’animen a què parli en castellà. Ella, una dona que no es passa a l’altra llengua ni que la matin, els contesta d’aquesta guisa. No s’amoïnin, el castellà, de tant en tant el practico amb les minyones. L’humorisme de la poetessa se cenyeix a la realitatt de les seves experiències personals. Tot i així, són rares aquestes intervencions. Fins i tot algun cop va atrevir-se a fer-ho en la tertúlia Dot. Ni us explico el divertit que era. Sobretot si la migdiada de les iaies de la tertúlia no havia estat prou eficaç. D’ordinari, sovint es retarden en les rialletes davant d’un humor tan perepunyetes. Recordo amb fervor quan va deixar-me la biografia de la Rodoreda, feta per la Turull. Entre altres coses, llavors, llegia amb lupa. La novel·lista mai no va amagar-se dels seus dies feliços que va passar al costat de l’avi. Joana Raspall tolera malament diaris i biografies que fan contalles on els escriptors surten malparats. Ni us explico quan va saber dels quaderns de la Leveroni. Sempre fuig dels personatges com gat escaldat. Però, la literatura prou que els hi converteix. Curiosament, hi ha un paral·lelisme ben estret amb Montserrat Roig. Digues que m’estimes, encara que sigui mentida, és un bon exemple d’aquest debat. En això, mai no ens hem entès. Quan veu que no dono el meu braç a tòrcer, ho deixa còrrer. Sempre ha estat molt estricta, però, sap que no viu la seva època. Així, doncs, l’any 26 s’esquerden pilars bàsics de la seva condició psicològica. Per això, la seva sensibilitat sempre milita vora els infants. Especialment, desheretats i malaltissos. Convido que el públic no divideixi la seva poesia en infantil o juvenil. Tota ella planteja disjuntives entorn de la tendresa i el bon gust. Per què aquesta tossuderia en reivindicar-hi una biblioteca infantil, fins i tot enmig de la Guerra Civil, per al Parc Nadal? El desempar de la mainada durant aquells llòbrecs dies, crec que sempre l’empaita. Els orfes saben alguna cosa d’aquestes sensibilitats. Quan Joana Raspall comença a ser sol·licitada per escoles i editors, un dels moments més engrescadors de la seva vida, són els seus poemes, dibuixats pels vailets. No us podeu imaginar la quantitat de versos que fabrica en sèrie la poetessa, gràcies a aquests diàlegs. Mentre m’hi veig, la seva curiositat creix prodigiosament. Els versos li surten a cabassos. Literalment, sembla un taller vora la riera de mètrica esfilagarsada. Els infants li donen tanta vida que, fins i tot se n’oblida de ser estricta amb el seu estimat decasíl·lab. Vet aquí, la clau de la seva meravellosa longevitat. Mentre fa versos, la seva vitalitat creix com un tapís d’heures. No trobareu mai un poema de l’escriptora que no bleixi tendresa. Ni us explico quan es posa alambinada. Ras i curt, la seva poesia agrada perquè és sentimental, sorprenentment entenedora. Ara bé, no us confongueu. La seva lucidesa busca latituds iròniques, no pas, longituds sarcàstiques. Vet aquí, com la privació d’una condició humana, l’ha sabut espavilar. L’orfenesa dinamita la nostra seguretat. Però,obliga a buscar afectes més enllà de la mirada. Déunhido, com mira la Juanita de Cal Cahué!