(Raspall i pinta/35)
Per sort, aquesta cantata la tenim enregistrada des del mes d’abril. Té tant de vigor i sorpresa com Rosa Joana. No us càpiga cap dubte, els seus compositors s’hi van lluir. No hi entenc gaire, Però en Jordi Domènech hi rivalitza amb en Pep Blay. Un encert que el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya hagi tirat una iniciativa d’aquest calibre. Tingueu en compte que hi ha tres corals, Tic tac, de l’Ateneu santfeliuenc, el Virolet dels Lluïsos de Gràcia i la coral Sant Esteve, de Castellar del Vallès. Totes tres, dirigides per Jaume Sala a l’auditori Falguera. La composició de Jordi Domènech va tenir la narració de suport de Clara Ripoll. Els vailets, si fa no fa tenen les edats dels qui van cantar la cantata Rosa Joana. A diferència d’aquesta última, els cantaires de l’Ateneu han voltat el país cantant-la. Més assajos, més presentacions i més cantades, més aplom en la seva audició. Les dues cantates són dues obres mestres. Però, L’hora perduda, si de cas, és la feina col·lectiva més matinera i pencaire de tot el centenari. Quan vaig sentir-los al febrer, prou que ho vaig notar. Dubto que hi hagi poetes que puguin dir que la seva obra aconsegueix fites d’aquesta índole. Potser perquè l’he escoltada amb més detall, m’admira molt més. El paper del piano és senzillament superb, joguina feta virtuosisme. El joc entre piano i les veus dels vailets, va atrapar-me fins la ximpleria. Qualsevol família santfeliuenca hauria de tenir aquest compacte entre les seves col·leccions privades. Sempre tindrà un record ben viu del millor personatge que ha creat el nostre rodal. Perfectament, els versos de iaia Raspall poden rivalitzar amb les roses del nostre universal Pere dot. La nostra creativitat local també creix amb litúrgies d’aquesta categoria. L’hora perduda vaig escoltar-la en la presentació del centenari. Solament fou un tast, però quin tast! Després, el 9 de Juny, a l’auditori, en companyia de la poetessa. Finalment, al Palau de la Generalitat. Potser amb el vailet que va destapar-se com a rapsode furtiu i la coral Tic Tac, diria que van ser el millor d’aquell homenatge institucional. Certament, la Generalitat passa angúnies, però la poetessa va merèixer alguna cosa més que paraules. En aquell moment, tot va semblar-me molt suat. Però, aquest tresor musical és una meravella. Quant a la presentació del nostre públic local, vaig anar-hi al concert del 9 de juny. La filla de la poetessa va contar-me tot l’espectacle, molt divertida. Fins i tot un ball de dansa, a càrrec dels meus nebots. No m’han sortit gaire esportistes, però ballen sense parar. Espero que en treguin profit, segur que s’espavilen. La filla Va fer-me seure al costat de la seva mare. Com que no podíem sentir-nos, sords com naveguem sense garolar una estona, la poetessa va prendre les meves mans. Sarmentosa, però, molt manyaga, callada, però sempre ben càlida. Un gest molt de l’estil de la poesia de Montserrat Abelló. Després, en rebre les felicitacions de tothom, vaig enretirar-me discretament. Bé, no gaire, els nebots, Jaume i Maria Vilar, van arreplegar-me. Tot just vaig saludar padrina i amics, vaig fer-me fonedís. Ara tinc el compacte a casa. Més endavant, us en penedireu si no el teniu. Una feina ben feta, raspalla records i millora autoestimes.