(Raspall i pinta/37)
Rosa García comenta en un entreacte d’aquest vespre al Centre parroquial, la volada del Pou. Quan ella hi va anar al Romea en la seva estrena com a actriu, entre el públic hi havia Fernando i Aurora Díaz-Plaja, Aurèlia Capmany i Jaume Vidal i Alcover. En unes altres paraules, els nostres intel·lectuals, ja sabien què passava de decisiu per a la consolidació de la nostra cultura. No oblideu que el franquisme no feia bromes quan la cultura no era la seva. Encara més, no tots els intel·lectuals, necessàriament, eren catalanistes. Vet aquí, un altre dels grans mèrits de Joana Raspall. És a dir, sempre fa pinya quan es tracta d’omplir buits culturals. Oi més quan ja s’entrelluca la transició política. Eren moments en què la inquietud i l’esperança volaven plegades. Comenta que en un dels innumerables bolos del Pou, fou en un bosc de Lleida, on guarda records inesborrables. Aquesta tarda, un 29 de setembre, el Centre parroquial fa la seva contribució sobre la nostra poetessa centenària. Decideix fer una renovada incursió sobre les dèries educatives i psicològiques de Joana Raspall. L’invent, kònsum i el Pou, totes plegades d’una tirada. La trilogia de teatre juvenil en un paisatge de memòria entranyable i nostàlgica. La companyia Enric Borràs, en tot moment, preserva la innocència del discurs poètic. Oi més quan la poetessa, en allò en què més excel·leix, és precisament en l’ús de la seva ironia. El públic en gaudeix molt d’aquest gags. Només calia sentir els vailets asseguts damunt les seves iaies. Sobretot quan la poetessa teixeix el seu bon gust a l’hora de fer-nos riure. En les incongruències d’actors i actrius, Joana Raspall és molt agraïda. Després d’haver-les llegides i vistes tantes vegades, Kònsum és la que més m’agrada. En aquesta ocasió, reitero aquesta opinió. Tot i així, el teatre mai no ha estat el meu fort quan es tracta d’inclinacions literàries. Com de costum, és una feina de servei. No solament calia reactivar-lo, sinó que ella pensa en la nostra mainada. Un altre cop el servei a la nostra comunitat, per damunt de vanitats particulars. Vet aquí, el principal segell de la generació sacrificada. Sense aquestes característiques, el català hauria tingut una represa més lenta i penosa. El seu accés per a ser una llengua universal, no us càpiga cap dubte, hauria tingut més entrebancs. Fem un esforç i expliquem-nos-en. Quan la poetessa va nàixer, feia vuit anys, que Guimerà havia fet la seva primera comferència en català a l’Ateneu barcelonès. Tot just comença el segle, falten tres anys encara perquè la gent del país pugui fer telegrames en català. Quan comencem a fer-los, un segle enrera, Carles IV va prohibir el teatre en català. Quan mor el seu avi, als teatres de Barcelona, les onomatopeies dels aplaudiments, en acabar una obra de Guinerà o d’Iglesias, totes eren en castellà. Aquests detalls sobre la vida emocional de la nostra cultura, explica la minorització i l’opressió d’una llengua. Els qui es creguin que tot això s’ha acabat, s’equivoquen. La igualtat lingüística és un somni. Pregunteu quantes càtedres de català tenen Itàlia i Alemanya i us en fareu creus del tema. Entre aquests dos països, hi ha quatre càtedres per una a l’Estat Espanyol. En unes altres paraules, ara que tenim més quotes de normalitat, la minorització continua. Quan es van estrenar els Jocs Florals del Cap i Casal, sovint, quan la gent oïa la nostra llengua, es posava a riure nerviosament. Antoni de Bofarull sempre va adonar-se que una cosa era parlar català i, una altra molt distinta, fer-ho en públic. Allò que ens sembla una niciesa, en l’actualitat, la feina de Joana Raspall, consisteix en afermar la universalització del català. Les legalitats són importants, però no eviten discriminacions i desigualtats. La llarga longevitat de la poetessa referma que l’actitud de servei és principalíssima. Quan els cromos i els xiclets siguin en català, ja en parlarem sobre equanimitats lingüístiques al Principat. No en va, Pere Quart deia que les dues llengües eren cosines germanes, però, insistia, la meva és la filla de puta. El teatre i la poesia per als vailets del país són una eina de supervivència de la llengua indiscutible. La llengua, com un cos dúctil i ferreny, li deu molt a una promotora com la nostra poetessa. Quan més hi penso, més m’adono del seu brillant i decisiu mestratge. Vet aquí, la seva persistent i discreta flama.