(Raspall i pinta/38)
Una altra negligència institucional. Em refereixo al centenari d’Aurora Díaz-Plaja. Se celebra tot just comença el mes d’octubre. Gràcies a la lectura d’una feina de Teresa Manyà, me n’assabento de la pel·lícula. És el sisè personatge que descobreixo a última hora. Vull dir que n’afegeixo, Déu me’n guardi de prioritzar figures. Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Teixidor, Joaquim Amat Piniella, Joana raspall, Marià Villangómez i, ara, Aurora Díaz-Plaja. Els visc molt a partir de Joana Raspall, però, Déunhidó quina florida! No és solament una contribució literària, sinó encara més important, un mestratge cultural. Vet aquí, el cas únic d’Aurora Díaz-Plaja. Senzillament, un exemple que cal fer persistir si volem que les humanitats pintin alguna cosa en el futur. En canvi, l’Escola Universitària de les Ciències de l’Educació fa els deures. La inauguració de la seva exposició a la biblioteca, un botó de competència i devoció. Joana Raspall sempre fou molt conscient que Aurora Díaz-Plaja fou qui va foradar en favor de la mainada. Si l’una era una gran catalanista, Aurora Díaz-Plaja, com a bibliotecària, és la gran militant cultural del país. Les seves cartes i les seves crítiques, haurien de ser publicades. Al capdavall, un homenatge perfila aquests assumptes. En aquest sentit, el més calent encara és a l’aigüera. Llavors, veuríem qui penca per la cultura. No dic pel país, perquè ho va fer en les dues llengües. En conseqüència, cap l’estima ni la recorda. Vet aquí, la fama de la poetessa i l’oblit de la bibliotecària més polifacètica del món. En aquest sentit, no hi ha excuses per a ningú. A Espanya, tot allò que fa pudor de perifèria i cooficialitats lingüístiques, s’ignora com sempre. Aquí, si un es manega en les dues llengües, aixeca sospites si no és un negoci editorial. Aquells que s’acosten a les esferes polítiques, de seguida, es retraten. Tot i així, no confongueu qualitat intel·lectual amb compromís polític. La veritable fama és la feina ben feta. Al capdavall, el públic és ben sensible quan tracta aquestes variables. En tot cas, insisteixo, l’obra és el punt de referència. Anna Díaz-Plaja, neboda de la meravellosa bibliotecària, a través d’unes il·lustracions de Pilarín Bayés, repassa la seva personalitat. Molt amable es converteix en la meva guia durant la presentació de l’exposició a la biblioteca del Campus Mundet. La il·lustradora, íntima amiga, li fa una auca en la qual intenta explorar virtuts de la bibliotecària. Durant els vuitanta, quedo fins el monyo dels dibuixos de la Bayés. Com a especialista de català, els seus dibuixos em salven moltes tardes de classe. Sé de què em parlo, us ho puc ben assegurar. Ho fa entorn de quatre idees bàsiques. Compromís, honestedat, rigor i vitalitat. Per a aquestes quatre idees, la dibuixant en fa quatre caricatures absolutament sorprenents d’aquesta gran dama de la literatura infantil. Aurora Díaz-Plaja sempre fou canyera. No para mai quan es tracta d’organitzar la lectura. És a dir, les brigades internacionals, li donen molta feina durant la guerra. Vull dir que el personal militar s’ha d’entretenir. M’imagino que els soldats preferien porno abans que historietes recomanables. Prou rucs ja eren els caps que van dirigir el desastre republicà. Vet aquí, el seu compromís. En una altra caricatura, Aurora Díaz-Plaja fa una feina ben humil de recepció de biblioteca. Mai no tenia son a l’hora de pencar. Poques persones ho poden dir això. Només cal veure la feina que va fer a la biblioteca del port sense recursos. Vet aquí, la presència de la seva honestedat. La tercera caricatura és la més complexa. Hi intervé l’humor tan tendre com personal de Pilarín Bayés. En un moment determinat, la dibuixant li regala un parell de llonganisses a rel d’una convalescència. Es veu que la il·lustradora no és del ram de la bijuteria alternativa quan es tracta de presents. La bibliotecària li fa una escena de mil dimonis, en creures que relativitza la seva feina. Vet aquí, el rigor, sovint tan mal parat quan es tracta del servei a la comunitat. La quarta caricatura, extraordinària, és la més entranyable. Imagineu-vos un tobogan, Iaia Aurora davant i el seu nét provocant-la des de dalt de les escales. Dit i fet, ho fa i les conseqüències immediates no es fan esperar. En lliscar-hi, sofreix una fractura i ha d’anar un any llarg amb una faixa ortopèdica. Vet aquí, la vitalitat d’aquesta gran dama. Quant a la seva peculiar gastronomia, Anna Díaz-Plaja recorda els seus Sant Esteves amb l’habitual arròs de cementiri a casa seva. Au, a veure si us esmerceu en saber quina mena d’arròs és aquest. Aquesta senyora era una caixa de sorpreses tothora. Us ho prometo, en fa una rera laltra. Totes d’un bon rotllo meravellós i impertinent. Només cal fer una ullada a un Sueño de una noche de verano, adaptació per a vailets d’aquesta complicada obra de Shakespeare. Si molts adults llegíssim aquest tendríssim text, ple de suggerències, miraríem el coco anglès d’una altra manera. En unes altres paraules, una bibliotecària no es passa tota la tarda llepant els llibres a la cinta magnètica. L’exposició del centenari d’aquesta autora és una mina, no us la perdeu si us plau.