(Raspall i pinta/39)
En la taula rodona del Centenari Díaz-Plaja, la seva neboda i Margarida Prats pessiguen una biografia de la bibliotecària que fa singlot. Si fa no fa una ànima bessona de la poetessa. Ambdues surten graduades de l’Escola de Bibliotecàries de la Gene. Vet aquí, l’origen de tot. Però, la guerra les torna anticonvencionals a tot drap. L’una, al front repartint llibres entre soldats. L’altre, estirant-se els cabells davant bestieses dels revolucionaris. Per exemple, la poetessa evita que la FAI cremi el Calaix de Sastre, del baró de Maldà al Palau Falguera. Enmig dels bombardejos, les dues feien classe vora la Biblioteca de Catalunya. Així, doncs, com voleu que el Noucentisme sigui l’eix exclusiu de la seva formació? Amb tot els seus mestres destil·laven ordre i rigor a tota pastilla. D’ací que Aurora i Joana palpiten deliris d’en Xènius. Els grans mestres construeixen les eines dels seus millors deixebles. Per tant, pessiguem detalls d’aquestes dues grans dones. Segons la seva neboda, Aurora empaitava l’ordre fins l’exasperació. Per exemple, farigola, farina, faves, etc en els pots de la cuina d’una seva cunyada. Per descomptat, la senyora bibliotecària no en tenia res d’avorrida. Compareu-la amb la poetessa. Com que tenia poca feina amb quatre fills i fent de secretària del seu marit metge, s’encaparra amb els diccionaris. La bibliotecària, com que no té temps amb els seus projectes homèrics, no se li acut una altra cosa que fer un diari íntim. A la manera de Tólstoi. Senzillament, perquè el seu marit estigui al corrent de totes les seves dèries. Pel que sembla, al seu home, també li va la marxa. Per descomptat, la poetessa no es queda enrera. S’enreda en poemes sobre sardanes o reivindica protecció sobre el patrimoni de la seva ciutat. Les responsables del centenari de la bibliotecària, ressalten la llibertat amb què viu la seva vida. Només cal veure els banyadors que porta durant els fatídics 40 en àlbums familiars. En canvi, la poetessa xiula decasíl·labs quan discuteix amb la gent de l’editorial Mall quan tracten de presentar-se en un poble de foners i metal·lúrgics. Hauríeu de veure les cares de Ramon Pinyol, Maria Mercè Marçal o Jaume Pont, si fa no fa, un poema. En canvi, Joana Raspall destil·lava tendresa i ironia. Vull dir que ella feia poemes i llestos. Llavors, creia que estava sonada, quina sort per a nosaltres! Si no en té prou, fa classes de català a casa seva. Hauríeu d’escoltar-la quan explicava els complements directes o indirectes. Quina paciència la d’aquesta santa. En un país de picapedrers tan professionalitzats, el mèrit sempre és poc. Al capdavall, el fil conductor de l’escriptura, és l’ordre pràctic de l’ofici, és a dir, bibliotecàries. Vet aquí com es prenen la vida, amb una llibertat inusual, molt poc corrent dins la seva generació tan convulsa. Ser bibliotecàries, els desperta projectes, quan s’hi embranquen, sempre tenen regles. Vet aquí, insisteixo, el seu ofici i bon gust. Són incomptables les gestes d’aquestes dues gones, terriblement intel·ligents. A més a més, de noucentistes maniàtiques, són romàntiques fins el detall més inversemblant. La demanda de biblioteques infantils n’és una. Que ho facin en plena guerra civil, una altra. Per a elles, l’optimisme no és cap pretensió, sinó l’exercici de la feina. Literalment, astora les coses que han arribat a fer. Potser el centenari Díaz-Plaja no té gaire ressò. Tant se val, obté la devoció dels seus participants. Vet aquí, el millor valor afegit d’una cultura.