Blog Detail

Naturalment, el records menteixen. Carlos Barral té molta raó quan ho rumia. Però, la funció dels records és una altra. Exactament, nodreixen sentiments. En unes altres paraules, perfilen el paisatge d’un paradís perdut. Quan torno a escoltar aquests poemes, la única veritat són les persones que no hi són. En tot cas, el temps verifica la nostra humanitat. Com a infant, dubto que tingués pensaments tants clars com els tinc ara. Per descomptat, ja no sóc un infant, però, sé que hi viu un dins meu. La memòria viu d’aquesta placenta que sempre esclata en la nostra vida íntima. Però, encara tinc realitats al meu abast. Vull dir fotos, cartes, aromes o cantonades encara hi són. Totes aquestes realitats m’aproximen a una memòria que construeixo tenaçment. Els cecs sempre mirem endins: vet aquí, com ragen els records. Llavors, la paraula basteix paisatges.