Blog Detail

Ho escric per a la gent que vol canvis. En l’actualitat, la llei fractura. Aquesta és la veritat. PP i PSOE són els culpables del col·lapse general de la crisi actual. Però, els partits catalans també són presoners de l’arena electoral. En canvi, la gent que omple la diada, pateix tota la incertesa. La incertesa són els desnonats, els exclosos i la pobrissalla. Massa anys perquè ara ens anunciïn una altra recessió. Tots la tastem, no calen tantes conjectures radiofòniques o mediàtiques. Portem massa temps escoltant la comèdia. Que si garanties democràtiques, que si la grip catalana, etc. El full de ruta implica tothom en unes Plebiscitàries. Què vol dir això? Molt senzill: tots els partits pro consulta en una llista única per a proclamar la independència en un nou parlament. Llavors, ja veurem quins demòcrates hi ha entorn nostre. Tots els altres fulls de ruta, acaben pel peatge de Madrid. Com fem l’escenari? Molt senzill, també. El 9N fem una altra diada i anunciem Plebiscitàries a tot el món. O fem això, o som pastura de la divisió. La història del país demana aquests sacrificis als partits. Prou que Espriu ens ho canta en els seus versos cívics. Un poble no pot morir pel país, però, un sol home, sí. Deixeu de banda tantes floritures jurídiques. Si no ens deixen votar en una consulta, doncs, ho fem en unes plebiscitàries. Al capdavall, a les europees, prou que la gent va sortir decebuda. La llibertat del país, prou que necessita gestos. Sobretot des de la unitat dels partits catalans. Si no ho fan, no serà perquè la gent no els avisa. Canvieu persones per partits, vet aquí el desllorigador. Tots som conscients que la unitat existeix per les mobilitzacions. Qui la trenqui posa molt contents a PP i PSC. Per tant, el full de ruta és aquest o el precipici polític. El camí ja és massa dur per a la gent. Però, si els partits no fan això, el seu futur encara és més incert que el de la gent. Al capdavall, als unionistes, només els interessa la majoria silenciosa. Sembla que ho simplifico, però, no. El diàleg amb Madrid és cedir sempre en les nostres justes aspiracions. Un bon veïnatge sempre és la igualtat política. Per tant, el Principat, sense la unitat, poca cosa val. Sabem que els partits se la juguen molt. Natural, durant quaranta anys han viscut del catalanisme. Els qui no ho eren, sempre han proclamat que hem de pactar nosaltres. Ells, en canvi, no ho han fet mai. Ni tan sols els amics del PSC, ho sento per tota la comèdia que fan. L’autonomia sempre ha estat una regalia de l’Estat, mai una llei d’obligat compliment. Hi ha els espanyolistes que ens volen junyits i els altres que callen i atorguen. Són aquells que defensen el país en un comitè federal. Després, quan governen, ja sabem què fan. Són a l’alçada del poble, els partits sobiranistes? Ja veurem aquesta setmana. La unitat són unes plebiscitàries per a proclamar la independència al Parlament. Sé que hi ha partits que no hi són d’acord. Només hi ha un partit que la defensi des de fa un parell de dècades. Els altres naveguen per a sobreviure políticament, llevat de la CUP. L’independentisme ha fet un salt vertiginós, li espera un via crucis duríssim. Els partits són els qui han de ser a l’alçada de la paciència de la gent. La resta dels partits defensen que Catalunya ha de seguir el rodet. La única sortida és la igualtat política des del bon veïnatge. Totes les altres propostes són un desencís segur. Els qui es pensen que els partits sobiranistes no poden aconseguir majoria per a proclamar la independència, doncs que s’hi posin fulles. Aquesta constitució és essencialment la qui permet tots els desoris. El conreu que fa la legalitat actual de la irregularitat, la corruptela i la corrupció, demana actuacions polítiques. La resta, són monsergues de cigaló a primera hora del matí. Així, doncs, la certesa és aquesta confirmació. Si el full de ruta no és aquest, tranquils, la feina mai no falta, quan les llibertats encara esperen.