Secció “Galetes Impreses“
Rares vegades, sota el porxo el toco.
Bob Dylan no és un dels meus més íntims,
però, aquesta cançó m’estripa molt.
Sovint, quan torno a sentir-la, els lliris
riuen vora el roser ple de pardals.
De cop, el gat de la iaia s’acosta,
fins que no m’esgarrinxa, la guitarra
no s’atura. Llavors, em petrifico:
Mixetes té els ulls tancats, plens de pústules,
mira la porta i busca trist la iaia.
De seguida, li grato capissola
i llom, espera’m, Mixetes, la iaia
no hi és, però, sé que cal fer, espera’m.
Per sort, un plat de llet el treu de penes,
Quan se’n va, apropa l’orella al trespol,
així es defensa vora la paret,
en una retirada sense honor.
No és la meva cançó preferida,
tot just la sento, prego esgarrapades.