Secció “Pinassa d’estrelles, unes quantes sextines“
A Hilari Martínez
El meu padrí, quan guaita les escales,
des de Cal llumenetes, la riera
baixa records, cabalosa de mans,
somnis eixuts amb vespres de llençols,
quines tristeses despullant geranis,
crits i gemecs, petons de safareigs.
Sento embolics, olor de safareig,
moltes rialles en cançons escales,
en totes les terrasses dormen geranis.
De tant en tant, ensuma la riera,
buscant retrets i culpes de llençols,
en una eixorca encaixada de mans.
Rondina els pisos, la pipa a les mans,
solitari desig de safareigs,
matinades de noies, suaus llençols,
un demà sense promeses ni escales,
només la silueta, la riera
barrinant esperances de geranis.
Veient la fàbrica, sense geranis,
la baluerna, tan rònega a les mans,
pensa secrets d’una esquerpa riera,
sabó i fusta en Arraps de safareigs.
Enyor destels, fonda nit sense escales,
paraules que somien vells llençols.
Però no vau voler tristos llençols,
ni suors de pencaire entre geranis.
El retorn vostre d’Amèrica, escales
cap al foc, passió plena de mans,
caus de sospirs, lluna de safareigs,
ja no torneu content de la Riera.
Ara, la fàbrica té la riera
tota Endreçada amb gires de llençols,
una quimera d’íntim safareig,
vessant vailets, sabates i geranis,
entre teulats que cauen a les mans,
ja ningú encén la llum a les escales.
El vent de la riera, a les mans,
fa créixer escales plenes de geranis,
Blauet de safareigs als meus llençols.