Som vint-i-cinc persones en un autobús cap al centre neuràlgic del Principat. Un matí radiant, som a les envistes de Sant Nicolau, 6 de Desembre, la celebració de la constitució del 78. Mai no la vaig votar perquè tenia el pressentiment de què era més un dic, més que no pas un safareig on llepar-nos ferides. Encara recordo com Tarradellas ens entretenia, mentre Madrid preparava tisores i audiències. La memòria serveix per saber on som i alhora amidar esperances. Són la gent de Cecs-cat, socis i simpatitzants. Vull dir els cegos de l’ANC que s’hi organitzen. D’entrada ja m’agrada l’autobús. El detall és important. Quan faig sortides amb la gent Muntanya ONCE, l’assumpte pinta distint. Vull dir que el transport canvia significativament. L’autobús que lloga ONCE per als seus afers domèstics, és una carraca insofrible. Impossible fer-i una capcinada. Ni tan sols en excursions de caminants devots. És clar, sóc llarg i tota la pesca. Quan sec, sempre haig de fer positures. O prendre el seient central del darrera. Almenys, allà, puc estirar les cames. Com veieu, la comoditat espartana d’aquestes sortides, senzillament ja és llegendària. De seguida, ho vaig copsar caient liró en el retorn de Pinós. Només van ser uns vint minuts, pel cap baix, gloriosos. Suposo que va ser un mal moment de Locomotora Àngel Mas. No sap prou com li ho agraeixo. No hi va haver manera que deixés de cruspir-se fulles de carxofes durant tot el viatge. Sincerament, l’autobús va ser un luxe impressionant. De debò, no pensava que els autobusos indepes fossin millor que els unionistes. Francament, el procés pren una volada inquietant. A més a més, vaig tenir de company en Francesc Vila. Plegats, van decidir pentinar el mort i qui el vetlla. D’ençà que som indepes, ser de la ceba, ja no s’estila. Segona sorpresa agradable, els guies. En vaig conèixer pocs. Amb tot van deixar-me astorat. Sobretot per la seva amabilitat i circumspecció. Cebrià Vicente, Damià Pable i Enric Puigmentós, uns cracks. Per descomptat, si em deixo algú, no és pas la meva pretensió. En tot moment van fer-me les coses més planeres. La barra del cafè, els urinaris per als barrufets d’alçades arbustives, el respatller de la cadira a taula, tot va rutllar amablement. Entre les persones que no hi guipen, el primer amb qui em topo pel matí, és Pere Valera. Aquest xicotet de l’Hospitalet m’enquimera. El seu valencià m’enamora. Sembla que el dia anterior va estimbar-se dins una rasa. Curiosa l’afició de trapezistes que tenen molts companys i companyes del col·lectiu. El costum del bastó ens identifica taxativament. A més a més, regula la nostra seguretat. En tot cas, totes les cegueses cal respectar-les. Cadascú combat les seves adversitats com millor sap. La diversitat funcional visual és un concepte que entenc perfectament. Tot i així, no el comparteixo com a definició precisa per a la nostra gent. Ara bé, entre la ciutadania té inconvenients. Sobretot, el trobo ineficaç. Prefereixo cec, cego o llos, i llestos. Els matisos queden bé entre especialistes i usuaris, no pas entre el públic. Tot i així, és una discussió que sempre pot millorar.
Cecs.cats proposa Pinós, com a visita cultural. L’originalitat rau en la seva centralitat geogràfica. Pertany a un aglevat de cases i casetes esparses per la serralada del mateix nom. Pinós, Matamargó, Ardèvol, Valmanya i Sant Just d’ardevol apinyen tot el municipi. No és exactament Prepirineu, però s’hi acosta. Quan hi venia de més jove, Àngel Mas recorda nevades copioses. Ara, els escassos naturals del llogarret, ni la recorden. Per sort, no és molt lluny de Castellfollit de Ruibregós, tampoc de Solsona. Quina casualitat, conec aquests pobles per la seva afició a les mandíbules expertes. En aquest rodal, allò rellevant és el mirador i l’hostal. El primer, és un encert per a binocles. No obstant això, la passejada amb Àngel Mas va ser molt instructiva. Li fa gràcia fer una excursió cultural al Canigó. La muntanya de Mosèn Cinto és una canya. Sobretot a le’stiu, un caramel enverinat. És clar que hi ha cegos i cegues que hi poden pujar tranquil·lament. Ara bé, no és una empresa fàcil per a urbanites recalcitrants. En tot cas, és una passejada magnífica. El fet que Mossèn Cinto la hi pugés com una cabra, no hi fa res. El poeta era un portent de la naturalesa. En tot s’ho va prendre amb una passió memorable. Jo ja sóc prou friqui, si només tingués un dit de la seva embranzida, segur que pasturo per Sant Boi o al sanatori de mansos de Reus. En tot cas, és una discussió oberta.
El segon, estimula temptacions. D’entrada, Àngel Mas és un gormand perillós. En canvi, jo ja sóc un llepafils insofrible. És clar, participo de les seves inquietuds gastronòmiques. En unes altres paraules, venim de famílies menestrals. D’aquelles que sempre van adorar pessetes, pessetes, que lo demés són punyetes. És a dir, quan es jala,no estem per orgues. De seguida, La taula de l’hostal és un quadre digne de Rabelais. És a dir, menjar per a les cabres, una dieta estricta. Menjar per a llops, la façana d’un escorxador regada amb excelsos porronets. Si hagués vingut Martí Batalla, creix en admiradores. Nopas en guitarres alambinades, sinó amb la barretina del músic. Del pors, no va faltar ni pinzells ni pintes. Bull, fuet, llonganissa, botifarres amb tots els colors de Sant Martí, pernil, panxeta, llengua, etc. La catalanitat, sempre va cap a l’amanida, no pas cap a la crema. Qui vulgui entendre, ja sap cap on vaig. Canelons, formatges, patates emmascarades i/o altres similars de generositats extremadament sospitoses. Naturalment, aquestes reunions de mandíbules expertes són un daltabaix. Sobretot si algú l’endemà ha de fer-se una analítica. Però, veig que els cecs no són més rucs que els altres. Vull dir que també s’ho saben callar. Entre gormands també hi ha tastaolletes. Un cas enorme, Xavier Heras. Va fer el seu propi rang gastronòmic. Primer, les emmascarades, segon , la panxeta, tercer, el bull. Digueu-li ruc al de Terrassa. Quant a adjectius, no s’hi va esmerçar gaire. No li calia, la capcinada de l’autobús, prou que va refer-lo. Autobusos d’aquestes prestacions, us ho dic jo, no n’hi ha gaires. Per tant, molt de compte a l’hora de negociar les nostres llibertats. Els segons plats, van ser pures dissipacions. La carn fou d’una promiscuïtat espantosa. Per sort, vaig ser prudent. Sort que no hi ha cegos indepes vegetarians. No us podeu imaginar el maldecap que hauria tingut Àngel Mas, quin descans. Una figura apart, l’alcalde. Una persona bonhomiosa i propera. Fou un bon oïdor, conversa estricta i càlida. Li vaig demanar si encara hi ha forn al poble. Em va dir que no, m’ho imaginava. En tot cas, vaig entristir-me. Des de la transició, gairebé hem duplicat la població. En canvi, Pirineu i pre viuen un despoblament inquietant que tard o d’hora, pagarem molt car. Francesc Minyana, a pesar de la seva sordesa, és un iaio d’una empenta i un humor, que ja voldríem molts de nosaltres atresorar-la. Sovint no contesta perquè l’oïda li fa moltes putades. Ara bé, la calidesa de la seva participació té un segell propi memorable. Dos apunts finals a destacar. La poesia, destaquem Palau i Fabre. El seu poema fou el millor de tots els que es van recitar. Aquest poeta i dramaturg, injustament oblidat, té una talla semblant a la de Guimerà o Benet i Jornet. Encoratjo a companys i companyes que demanin gravacions deicis de la seva extensa i copiosa producció literària. L’altre apunt, La genèrica segona guerra carlina. El seu rodal habitual fou Pinós. En aquesta guerra en va passar una de grossa. Per als espanyols, fou la parida successòria de l’hereu del pretendent amb Isabel II. Tot allò del sentit comú de Jaume Balmes i el seu ensopit El Criterio. En canvi, per als catalans, des dels setanta, els historiadors, ala ceba encara no trinxada, ja la veiem amb uns altres ulls. La guerra dels matiners va incendiar tot el Principat. L’any 1846, tot just s’inicien hostilitats, carlins i republicans s’apleguen contra liberals. El conflicte va durar divuit mesos ben llargs. En tot cas, obrers i pagesos van aplegar-se contra burgesos i militars. Més de 50.000 mil soldats governamentals no van poder mai amb partides guerrilleres, de caire carlí, per a restablir autoritats. Aquesta confluència ideològica contra els borbons, amb prou feines aplegava dues mil persones mal armades. El pes de la repressió fou essencialment liberal. Quanta més n’hi va haver, més va durar la guerra, oi que us sona això? Els historiadors sempre posen èmfasi en l’aspecte ideològic, no pas en la repressió, que fou sanguinària. Una anàlisis ben detallada d’aquest conflicte, lliura moltes sorpreses per a l’opinió pública. Certament, el clergat era conservador, sovint reaccionari. Però, la repressió, brutal i de memòria ominosa, fou essencialment liberal. Els carlins no eren democràtics. Tampoc no ho eren gaire més els liberals. Entre altres coses, els carlins no van bombardejar mai Barcelona. Voleu que us digui el reguitzell de generals liberals que ho van fer? Des de Prim fins Espartero, la llista és grassa. El que és significatiu, és que ideologies distintes, s’agermanen patriòticament en defensa de la terra. L’assumpte va ser més ben analitzat pels espanyols, que no pas pels catalans. Des de Madrid, sempre tenen molt clar perquè Montjuïc apunta cap a la ciutat. En general, els catalans encara tenim la síndrome de la Ciutadella. Recomano vivament García Puche, un historiador dels nous corrents historiogràfics. En unes altres paraules, vivim més en l’opressió, més que no pas en les llibertats. Vet aquí, el corrent intern de la canya del Procés. Des del meu punt de vista, és més important el procés, més que no pas el full de ruta. Ja se sap, l’opressió no és fàcil d’objectivar-la quan es tracta de llibertats nacionals. En aquella època, els militars ho solucionaven a cops d’ascensos es mantenien les prebendes de la passió castrense. En canvi, el poble que s’apanyi, si fa no fa, com ara. Per això, sempre dic que el procés té vida si és independent dels partits i de l’administració. Cal anorrear lleis que practiquen injustícies. Si anem per aquest camí, farem drecera. Si cedim a les tàctiques dels partits, alentim i desmobilitzem el procés. Cadascú per on se l’enfili. Però, la lluita és no donar el braç a tòrcer. Si som capaços de guiar-nos per la discussió de l’ANC, hi ha recorregut. Mentrestant, barrinem la segona sortida, en sortirem guanyant.