El seu mar de poetes resumeix tot un activisme perdut. Sempre li he envejat com és al peu del canó. Home rar com pocs dins les files del catalanisme militant. Oi més quan parlem d’un personatge polifacècitc, obert i amatent. És un artista que no deixa ningú indiferent. N’admiro la seva capacitat de feina i humilitat. Si pesqués només un deu per cent del que pretén, seria l’home més entusiasta del món. Sense anar més lluny, en la década dels seixanta, ja atalaiava l’avantguàrdia del país. Serrallonga, Vinyoli, Martí Pol, etc. Per tant, la feina exposada no és de quatre diez. Oi més quan el primer recital, Martí Pol, poemes sobre la seva Fàbrica, és un dels ses elements més eloquents. En aquells moments, participar-hi, volia dir militancia política, compromís cultural enmig d’un poble oprimit. Ara, els temps han canviat. Ep, que quedi clar, l’opressió nacional encara és intacta. Ho dic perquè els qui s’arramben a la llei, callen millor les injustícies. Però, les nostres pretensions culturals naveguen en altres mars. Els tres poetes escollits, Martí Pol, Andrés Estellés i Miquel Desclot no són una bagatel·la. Tots tres han honorat el nostre Dot. Els dos primers durant els vuitanta i el tercer, durant els nouranta, van enllustrar-lo. Llavors, el compromís amb la llengua dels nostres governs municipals era inequívoca. Ara, tant com poden, amaguen el Premi Dot a la nostra població. Tant com poden permeten que les entitats i els equipaments culturals no rutllin entorn del Dot. Sense anar més lluny, l’acte USLA coincidia amb un acte poètic d’Aula de Música. És una tònica constant de la nostra endémica i sectària política cultural en l’àmbit de la nostra ciutat. Cada cop més anem cap a una societat completament desescolaritzada en activitats culturals. Molta culpa en té l’administració cultural i les prioritats del govern de la ciutat. És clar, és una opinió com una altra. Si un acte poètic coincideix amb un partit de futbol, tothom hi surt guanyant. Ara bé, dos actes del mateix perfil, demostra que no hi ha cap respecte pel públic. Oi més quan el públic de la poesía, encara no fa un parell de dècades, només gaudia d’un acrte un parell de cops a l’any. Ara, per sort, les penyes poètiques han proliferat. Allò que no porlifera és el seny d’aglevar-lo. Mentre mantinguem aquesta actitud, només millorem en idees. Les idees ens sostenen, però, no sortim d’un ring de boxa. Les inclinacions ideològiques, poden donar raons. Fins i tot esplaien emocions. Les idees construeixen raons gràcies a les emocions. Ara bé, la poesía va més enllà d’aquestes tres variacions. Vinyoli sempre deia que un poema és un mon, la cosa va per aquí, no pas per allà. En unes altres paraules, el discurs ens permet ser a tot arreu. No us ho perdeu, el 9, hi ha un recital Miquel Desclot, a càrrec del mateix poeta. El 14 de juny, Coral romput del poeta valencià, a càrrec de l’actor Anguera del TNC. Agraeixo la plataforma USLA per la seva aposta Serrate. Al capdavall, l’art sense tradició, poc influeix. Tant de bo els poetes d’ara trobessin nous Serrates. És indiscutible, señal que incorporaríem nous clàssics a la nostra literatura.