L’Assemblea Nacional de Catalunya ha convocat un debat. Els indepes reflexionen sobre la seva situació. Hi vénen pesos pesants. Per descomptat, la xerradissa dels partits no lliga gaire amb la gent. En moments de desorientació, cal escotar l’ANC. En canvi, hi ha tírries i desconcerts bastant ingenus. Sobretot, les animadversions que aixeca la CUP. En canvi, per mi, són els més lúcids. Al capdavall, només amb parlamentarisme no anem enlloc. Ara bé, és bo saber on som. Destaco tres personatges. El trio és Gabriel, Turull i Sánchez. Ana Gabriel compleix expectatives. Una gran formació i unes conviccions molt fetes en l’activisme. Pep Turull, des de la seva línia, també m’agrada. Forma part d’una agrupació política en plena transformació si volen tenir preponderàncies. Però, només avança des de les institucions. En canvi, ERC són els bonifacis de la pel·lícula. Han de començar a perfilar-se si no volen ser engolits per la maregassa. Per això, el país s’escora cap a l’esquerra. Junts pel si tenen un problema: amb germanor i fraternitat són impossibles els canvis. Després, hi ha l’ANC, la xarxa dels indepes. Encara recordo com Pujol, Raventós i Gutiérrez Díaz van facturar l’assemblea de Catalunya, a mitjans dels 70. Van espolsar del pessebre polític del país, el caganer independentista Lluís Maria Xirinachs. En aquella època no era indepa. Però, sabia que el frare va optar per la ruptura. Ara sé que els temps han canviat. Però, el conflicte és el mateix. Naturalment, Lluís Maria Xirinachs no és Jordi Sánchez. Però, el president de l’ANC mou fitxa. Tard o d’hora s’ha de produir un trencament democràtic. Llevat dels cupaires, els altres viuen de la vella política. En aquest escenari, no hi haurà cap transformació. Ni tan sols amb els xiquets d’en Comú i la resta de la seva sopa. Tots som presoners d’unes administracions que no atenen tothom. En aquest sentit, no cal ser indepa per veure-ho. Des de les institucions, tant se valen els vots. L’entramat de l’estat és gairebé inexpugnable. Quant a les altres línies de lluita i de reivindicació, cal posar-hi fil a l’agulla. Preferiria cultura de coalició, no pas un full de ruta. Els avenços han de ser clars i taxatius per a tots. Referendum i dret a decidir sempre aparquen les necessitats bàsiques de l’existència d’una societat democràtica. Tothom es preocupa per institucions que permeten la pobresa i la indignitat a tot drap. Llavors, què fer? Tenim prou amb cultura de coalició i mobilitzacions? Sens dubte, el full de ruta és bo per a les institucions. En canvi, la cultura de la coalició,exigeix segons els vots, avenços que noti la ciutadania. Si junts pel si depèn de la CUP, que arribin a acords. Agradi o no, els pressupostos han de tocar el carrer. Mas paga el desori de les retallades. Tot i així, s’havien de fer. Però, és clar, hi ha prioritats. Jo penso en els més vlnerables. La discapacitat fou el primer que va carregar-se. Era un pressupost insignificant. Si llavors no tenia sensibilitat, ara tampoc. Estic absolutament convençut que els altres partits haurien fet el mateix. Si la independència no millora la vida de la majoria de les persones d’aquest país ara, el somni és una trampa. Amb tot Jordi Sánchez va ser clar i català. El banc dels acusats, ben aviat tindrà il·lustres personatges. Parlo del nostre estimat 9N. De com reaccionem, Veurem què valdrem. Les mobilitzacions de l’Onze de setembre ja tenen una guspira. Si la maquinària judicial de l’Estat continua, l’estratègia del poble s’ha de refermar. Ja se sap, amb els vots no en tenim prou. Recordeu que el país no té cap interlocutor vàlid a Madrid. Ells tampoc poden tirar poets. Però, se saben forts com a espanyols. Nosaltres, també? Insisteixo, cultura de coalició, més que no pas full de ruta. En unacursa de fons,la confiança són objectius clars, reivindicacions que ens apleguin. El deteriorament del país i l’empobriment exigeix que els pressupostos espensin en altres claus. Si no ho fem així, continuarem amb la cantarella dels catalans emprenyats i els indignats del 15M. Si el debat no avança, és perquè depenem massa dels partits. En canvi, qualsevol iniciativa de l’ANC ja no agrada gaire. Turull va dir una cosa molt intel·ligent. Nosaltres no ens en passem ni una, en canvi, ells sempre se les perdonen totes. Per això, en tinc una resposta clara i alhora incerta. La independència si no engresca, un nou projecte, té data de caducitat. No sé on anem, però, sé amb qui vaig. De moment, això em basta. Cal sentir-nos privilegiats en aquest nou període nacional. En política, saber on som, importa. Per això, crec que el debat fou positiu. Segueixo pensant que el debat, de moment, és nostre. Mentrestant, els altres, incloc els de casa, encara tenen el Museu Naval militar vora el Manzanares, m’enteneu?