Tornem als orígens. Tardor de l’any 2. En Llorenç se’n recorda per l’òbit del pare. També vam ser nosaltres tres, un jardiner, un pintor i un poeta. És a dir, la pitjor combinació excursionista. O sigui que ja fa més de quinze anys que van començar el nostre periple. M’esborrona com passa el temps, ni tan sols s’hi acosta el llamp en rapidesa. Aquest cop pugem al cementiri de Corbera. Volem fer el pas de la barca. És a dir, baixem per la riera de Corbera fins el riu. Tot just on es toca amb Sant Andreu de la Barca. La idea és passejar-nos pels gorgs dels riu fins el pou glaçat. Finalment, fer un mos per la vila. El retorn fins el cementiri fer-lo en autobús o taxi. Naturalment, l’itinerari és idea del jardiner. El pintor demana cirerers pel camí. No concep la primavera sense penjar-se d’un arbre. Vull dir que necessita pispar una peça de fruita com una criatura que acaba de fer la primera comunió. La primavera té això: criatures que hi reprenen. Tothora hi ha bon rotllo. De seguida, sabem què és. L’abundància d’aigua i la refiladissa d’ocells. De fet, és el millor reclam de la primavera entre les nostres comarques costaneres. L’aigua perquè quan corre alegre, relaxa. En canvi, si escolteu ocells, us enlaireu. No sé per què, la xiscladissa campestre nodreix. Hi ha un bon rotllo que a ciutat, ni en broma. Tots tres discutim sobre el cant de la merla. Sobretot insisteixo per les dificultats que tinc per sentir-la. Per a una sordesa tan severa, com és el meu cas, discriminar-la és tota una delícia. Quant a l’aigua, tornem-hi, poca broma quan la primavera ens l’ofereix amb tanta generositat. Només cal observar el bon humor dels pagesos. La terra és tova i l’ombra és generosa en un dia benigne i assolellat. Corbera és un món de molta urbanització inhospitalària. En canvi, Sant Andreu és una incògnita. Amb tot aquest paisatge és subaltern enmig de tanta naturalesa renovada. Orenga, menta, romaní, tarongina, acàcies falses, llengua de bou, un fotimer de botànica per a enredar-nos-hi. El pintor se n’ocupa de les fotos. N’ha de fer un munt davant del bon rotllo que l’empaita. Dins la riera restem parats de tanta riquesa al detall. El paroxisme ens arriba quan guaitem un petit ramat de cabres. Hi ha un parell de pastoretes que fan singlot. Per l’accent, ensumem que són estrangeres. Fan pinta de mare i filla. Per descomptat, la joveneta aixeca una admiració no gens sospitosa. Quan m’ho conten, no dono crèdit. Entre altres coses, perquè no tenen tanta imaginació per a muntar-me una història per l’estil. Els hortets mig amagats, les senderes prou dibuixades. Ni us explico com les cabres van de bon rotllo. Fins i tot no fan gens de mala olor. De sobte, sembla que sigui un cromo rural. Per descomptat, les urbanitzacions són a tocar. Però, només els gossos ens ho indiquen.
Quan acabem la riera, entrem dins els camins de les urbanitzacions. Per tal de no creuar-les, el jardiner opta per fer marrada. Això vol dir que fem els cabres. Vull dir muntanya i fondalades. De fet, Llorenç, quan no porta gent massa urbanita, li agrada perdre-s’hi. No concep mai una sortida com un passeig de iaios amb marrecs. Per això, el pintor i el poeta s’hi deliten amb aquesta cabra tan indòmita. Quan travessem el riu, ben aviat entrem dins el Passeig dels Plàtans. És un camí de carro vorejat d’uns plàtans absolutament meravellosos. De sobte, penso en les metamorfosis que canten els poetes. En l’actualitat, m’hi capfico en les de Goethe. Els canvis de les persones no són exactament canvis. Són transformacions en què un cicle vital es renova amb una aparença íntima diferent. L’assumpte no és fàcil d’entendre. Goethe, poca broma quan ens apropa a les seves inquietuds fàustiques. En meravella quan parla sobre coses que tothom pateix i ningú no en parla perquè no toca. En acabar aquest passeig, camí dels gorgs, veiem una senyoreta en bikini. Com és natural del rodal, ens informa sobre la idoneïtat del camí. El riu és esponerós i puixant de vitalitat. De seguida, trobem gent banyant-s’hi als gorgs. La frescor és intensa sota una arbreda imponent. Ara bé, l’escalf és omnipresent a causa de la xicota en draps minimalistes. Demano que facin literatura sobre la beutat que han vist. Per descomptat, un jardiner i un pintor tenen teca. Però, és impossible. L’un perquè no surt del pinzell i els seus draps de pintura. L’altre, perquè no s’hi troba a gust fora del tractoret. Només fan èmfasi en les seves rodoneses. Com de costum, la seva prosa és excessivament realista. Com a poeta, em demanen que tingui una imaginació suplementària quan es tracta de senyoretes tan generoses. No insisteixo, encara es creurien que sóc un desgraciat perquè sóc sord cec. Ben mirat, que els bombin. Quan dinem en una terrassa de Sant Andreu, la bonhomia ens atrapa. És a dir, mengem marranades a tot drap. Quan movem fitxa per al retorn, problemes. Ni autobusos, ni taxis, així que espavilem-nos. No falla, el jardiner sempre té recursos. Truca Àngels Bou, la nostra amiga de Martorell. Sentim que és disponible. Gràcies a ella, mentre l’esperem, fem una conversa sensacional. Descobrim la idoneïtat de l’excursió en base a les nostres inclinacions. Durant una mitja hora ben llarga, escalfem vincles, sovint no gaire edificants. En unes altres paraules, no és un panorama gaire poètic. Finalment, la nostra amiga, quan apareix, aquesta sí que és un vers de meravella.
