Tot just el bus ens deixa als vells camins
d’Avinyó, sé que tinc un gran matí,
on macedònies d’amics fan gresca,
enmig de crits i rialles al vent.
De cop, uns quants sentim com bela un xai,
com prega flautes de tendres paraules.
Quan el trobem, quedem sense paraules,
tothom busca mirades pels camins,
com és posible que deixin un xai,
abandonat un diumenge al matí?
Tot just li fem carícies al vent,
preguem ramats que el bressin sense gresca.
Tot i així, no hi ha cap cleda amb gresca
perquè un pastor mani quatre paraules
i, així, plegats fem calmes vora el vent.
Ben aviat, reprenem nous camins,
per sort, els núvols trenquen un matí,
ple de fonoll als ulls d’un petit xai.
La vida, si no té vellut de xai,
com voleu que estimem la nostra gresca?
El temps és un somrís que fa matí,
mentre els petons ensopeguen paraules,
tot just les violetes dels camins
fan vestits d’esperances dins del vent.
Ara que no tinc vista, ocell de vent,
guardo dins meu, un bel perdut de xai.
Tot i així, busco ales i camins,
mastego aplecs de flors, sospirs de gresca.
Només així tremolen les paraules
Tot just el bon rotllo broda el matí.
Som un hivern que vetlla un bon matí,
tolls i fang clapen escombres de vent:
tos venim d’una pluja de paraules
fins que el bleix fa pessigolles de xai.
Capaltard,s’assosseguen nius de gresca,
un cafetó de somnis fa camins.
No hi ha gresca si no xiula el vent,
Tampoc no hi ha camins sense paraules
En un matí on l’amor busca un xai.
