Hi ha un moment en què hi entren les cireretes de bosc. El meu referent és el pintor Manel Plana. Però, al pla de les Carboneres, fem pinya amb Josep Maria i Teresa. Llavors, comença una altra excursió. Vull dir que pesco matisos. Per exemple, els marges del camí que fem. Bolets, molsa, murtra o cireretes de pastor. D’improvís, Teresa renya en Josep Maria. La dona s’empipa davant devastacions. L’home em passa bolets i cireretes. Quant a les seves habilitats micològiques, puc tocar-los i parlar-ne. Tant se val que siguin tòxics com comestibles. Quan flairo molses, resto parat. Hi ha una frescor i una vitalitat que eixoriveix instantàniament. En efecte, no sap prou com d’agraït hi estic. Admiro profundament les persones que militen en les files de la natura. Poc o molt, hi surten innocències. Al capdavall, aquestes inclinacions permeten que ningú en surti malparat. De sobte, la conversa fa escalfors. La natura sempre ens retrata. En efecte, les cireretes de pastor cultiven paisatges perduts. Mamare diu que aquestes fruites emborratxen. Fet i fet, de jove, salvaven bastantes tardes de diumenge. Sobretot entre adolescents que buscaven paraules d’amor. Precisament, aquells que sempre s’ensopeixen en festes i balls. Llavors, hi havia algú que venia a fer cireretes de bosc. Qui feia el fatxenda eren els qui fumaven. En canvi, sempre hi havia tanoques i tòtiles que buscàvem fruites silvestres. De debò, no tinc cap vergonya en dir-ho. D’ordinari, les tòtiles es creien les més lletges. En canvi, hi havia de tot entre tanoques, millor que no comenci. De fet, aquelles confessions apropaven molt. Conclusions, els mals de ventre amb les cireretes de bosc eren autèntics. Vet aquí, el bon rotllo de la natura. Per sort, l’aplec ens duu a una costellada. Gracies a Déu, la Moreneta estalvia penes i fatigues. Quan seiem a taula, el miracle es confirma. 22 persones en un aplec de l’entitat. Els cuiners exquisits, els ajudants impecables. Com de costum, La gana immodesta. Naturalment, faig barrabassades raonables. Coca-cola, un parell de costelles amb amanida. Després, un tros de botifarra i una excelsa coca de poma. D’acord, vaig tastar la panxeta, molt saborosa. Com veieu, tot massa carnívor, impossible ser bones persones. Quant a l’allioli, millor no parlar-ne. Oi més quan estimo en deliri el pa amb tomàquet. Per descomptat, suau, delicat, molt amable. Finalment, reconeixements i homenatges. De fet, l’especialitat més demoníaca del cap de la colla. En un tres i no res, fotos i baixem. Sense solució de continuïtat, passem del Paradís a l’infern. És clar, alguns van estalviar-se el passeig d’en Banyeta. De fet, els espavilats sempre s’estalvien suplicis. És a dir, uns quants baixen en cotxe des del racó de les Carboneres. La resta, penitències ben servides. Vull dir un sol d’injustícia per als masoques. De tant en tant, la Moreneta, no gaire ventilada, ens ruixa amb ratxes de marinades. En un altre moment, us explico perquè la nostra patrona és una verge negra. Naturalment, amb discreció i solament a les senyores. Els homes tenen un defecte, són masa rupestres i descreguts. Vull dir que tenen més afició a les negres que no pas les verges. Ep, sense ofendre ningú. Particularment, les verges m’ensopeixen. En canvi, disculpeu, les passo negres si en discrimino alguna. Tant se val gènere, color o ètnia. L’assumpte és més complicat del que us penseu. Ja ho veieu les traves que tenim la gent de tribus vulnerables. A l’estació de Martorell, confraternitzo amb Carme, Rat i en Ciset. Durant tota la jornada, Manel Plana m’ha fet cinc cèntims amb el seu estiu. Després, minuts inoblidables amb germans Vinyau. Una especial devoció per la Teresa i les seves atencions a taula. Sense aquests detalls, els afectes mai no fan agraïments. Finalment, impossible deixar de banda les preocupacions d’en Cebrià. Ja tinc una altra ermita al sarró. Déunhido com m’ha fet patir en fer devocions. No us càpiga cap dubte, Demà l’enyoraré per la frescor de la seva molsa.
