De primer, tastem sopa de carbassa,
de segon, ben torrats, uns canelons.
Abans, però, Ahmed prepara gambes,
hi ha unes quantes torradetes d’humus,
bon embotit i truita de patates,
finalment, préssec o pinya en almívar.
A taula, hi ha prou gent en almívar,
menys un vegà que esquiva la carbassa
perquè té crema, tampoc vol patates,
perquè barreja ous, quins canelons!
Fa una lasanya de soja sense humus,
tot plegat fa l’orni davant les gambes.
Quan tothom ha escurat totes les gambes,
piquem de mans a taula, plens d’almívar,
així fem bon profit, ben untats d’humus,
cap usuari sordcec vol carbassa.
Esperen delerosos canelons,
Suc i estripades bosses de patates.
Davant la foto, tots cantem patates,
gairebé tots fem un perfum de gambes.
Abans del comiat, els canelons,
ja començo a enyorar-los en almívar.
Entre petons i rialles carbassa,
tots somiem cargols un xàfec d’humus.
Fa dies que les meves mans fan humus,
quan escric en una altra mà, patates.
Així espavilo entre sords cecs carbassa,
una companya només xucla gambes,
la pobra no sap què es perd en almívar
si no vol el seu plat de canelons.
Un Nadal sense cap plat de canelons
és una planta sense rec ni humus.
Al capdavall, tots preferim almívar
quan sabem com engreixen les patates,
somio neules abans que unes gambes,
tot just demano un altre aplec carbassa.
No vull tastar canelons de carbassa,
tampoc patates fregides amb gambes,
potser cal créixer humus en almívar.
El proppassat 18 de Desembre vam fer el dinar nadalenc d’Apsorcecat. Aquesta és una entitat de rehabilitació i promoció de sordcec catalana. D’ençà que fa un parell d’anys ben llargs, en sóc soci. En efecte, en l’actualitat em considero un sordcec en tota regla. N’hi ha moltíssims, però, llavors només són sord cecs perquè no volen considerar-se’n. Com veieu, aquells que no ho admeten obertament, en separo bo i escrivint-lo, les dues disques. Ara bé, en el meu cas particular, els audiòfons em dissimulen. Tot i així, les conseqüències psicològiques d’aquesta situació tenen un abast de difícil comprensió per a la resta. Entre altres coses, perquè és impossible fer regles en aquest àmbit de discapacitat tan complexa com invisible. La participació de mediadors i referents en aquestes efemèrides estimula un apropament que enriqueix tothom. Així, doncs, quan els afectats i afectades desitgen un bon profit per a la resta d’invitats, tothom pica de mans damunt la taula. Ho fem amb les dues mans, de manera que l’una pica i l’altra escolta vibracions. Com que tothom ho fa al mateix temps, l’estrèpit és eixordador. Naturalment, aquell que no pot dissimular gens la seva sordceguesa, el volum de vibracions li dóna una idea aproximada de la gent que som. Com veieu, la idea de mesura, té la vaga matemàtica de la sensorialitat. Així, molts i moltes de nosaltres construïm el somriure en una taula festiva. Aquestes aportacions a la cultura de la sordceguesa són un estímul per a combatre l’aïllament. Permeten aproximacions, petites solidaritats de cargols que surten de la pluja benèvola de la comunitat. Naturalment, el menú de pares i afectats, va ser ric i copiós. Però, alhora, la presència de debat gastronòmic militant, hi va afegir salsa. Allò que conta la sextina és absolutament verídic. El poeta, tan trivial com enjogassat, demana disculpes en la persona de Xavier Capdevila. El company, tan sofert com amable, és un excepcional mediador vegà inamovible, la qual cosa, ja denota com es respecten conviccions en aquesta entitat. En aquest sentit, aquí la tolerància no és un diàleg de sords. Tothom hi posa les seves conviccions al servei del coneixement i de l’ofici. Vet aquí, una manera ben cordial de fer créixer el respecte entre persones. En unes altres paraules, mentre aprenem, la vida és un repte. En això, els sordcecs, dubto que siguem diferents a la resta.