La dignitat de l’home, sempre concedida, mai posseïda. (Hermann Broch)
Som un poble petit ple de silenci,
tornem sempre al mateix punt de partida.
Costa molt fer plegats una bastida,
no ens cultiven com som, vostè dispensi.
Presó, espoli i escarni, la vida
fa solidaritat, que ningú llenci
cap sospir, cap fatiga quan comenci
un altre aplec, Millor fem esbandida.
De fet, no vull mentides de pallassos,
encara som cargols i sargantanes.
Tant se val si ens ensumen a cabassos.
Callen quan fem petites filigranes,
som dins d’un tren que s’esberla a pedaços.
Cosim altres camins, altres sardanes.
