Versos de plaça i manis, sempre ser-hi,
no us preocupeu mai per la gent de dalt.
No enganyen pas, tampoc fan cap tiberi,
ara que no falta pebre ni sal.
Si els altres callen, cal fer amb senderi
rastres, sospirs, el meu crit més vital.
Si persistim, la bòfia no cal,
vull que el meu somni escampi leri-leri.
No sóc un llauna, tampoc un estrany
perquè la meva veu canti amb recel,
cargol de marge surto del refrany.
N’estic tip de sentir el violoncel
amb què befen el nostre cobricel.
Ep, no badeu, de sempre som afany.
