Escolto un vídeo que envía per la xarxa Aleix Ferrater. És l’angúnia de la gent atrapada dins el busos. Tots camí de Perpinyà sense poder entrar-hi. De sobte, tothom té ganes de pixar. En canvi, nosaltres tenim millor sort. És clar, vam sortir a quarts de sis.
Naturalment, també va atrapar-nos l’autopista. Però, la ratlla va ser benigna. L’endemà, Maria Roures envía un article bo i contant el ressò de la gesta. Hom parla de més de dues-centes mil persones amb pretensions de congregar-se’n. . Paco Crespo des del pont del riu en fa un tast tot just fem el comiat. Mentre la gent surt de la’cte, el parc encara té una gernació considerable. Rosa Plana parla d’una jornada per recordar. El seu aniversari fou també entranyable. L’amiga fa setanta-dos anys. Plena de seny comenta que la vida passa com un sospir. Tot just pesco que ho celebrem, tasto la peculiar soledat de les persones amb discapacitat. És a dir, s’acosta més a l’aïllament que pateix la gent gran d’una manera més aguda. Naturalment, la gent corrent ni pruna de l’assumpte. Quan fem bromes sobre les nostres parts més contundents del cos, Rosa i jo ens entenem de seguida. En tot cas, s’espanta davant la velocitat de vertígen amb què la vida ens omple d’arrugues. De fet, la soledat s’engreixa. En canvi, la vellesa ens acorrala des de l’escassa escalfor. La sort del nostre grup va ser el descobriment de l’estació de Perpinyà. De seguida, un pàrquing d’una cadena de súpers ens guarda els vehicles. Poc després, seguim estelades i llestos. Encara no eren quarts de nou, ja havíem esmorzat. La Jonquera rasca bons records. Canigó, Brusel·les, companys del grup de muntanya, atresoren vincles inesborrables. Sempre fidels, tolerants, pròxims, gent de país. En la classificació íntims, saludats i coneguts, ells mengen apart. Vull dir el món de l’excursionisme. Per descomptat, unes altres llibertats. Tot just hi arrenglero passos, ells són ales i camins. Passades les onze ja som al Parc de les Exposicions. Els vidents fan un punt de trobada. Cadascú té un Company amb problemas de visió. Edu Flores vigila Dani Risco. Paco i jo fem parella. Teresa Coll acomboia Rosa Plana i Maria Roures fa el mateix amb Rat Ferrer. És a dir, hi ha dos sordcecs i dues cegues. Així vam perdre’ns tot just vam entrar en aquell jardí tan enorme. Hi ha dos problemes amb què no hi comptem. Maria, en no tenir autonomía, no pot hissar el seu llençol. A Brusel·les, ens va ser d’una utilitat permanent. Enmig de tanta gent, només calia buscar la seva estelada. Així, no ens perdíem. Pot semblar idiota, però, si hagués pogut venir Carme Gómez, ella hauria estat pal de paller. Però, la nostra absent encara és convalescent d’una grip inoportuna. L’altre problema, els mòbils eren a l’altra banda de la frontera. En unes altres paraules, no funcionaven. Tant en Paco com Edu, maleïen la seva poca previsió. De sseguida, la música va envoltar-nos. De tant en tant, hi havia esbarts de gralles i timbals. Però, l’entusiasme belga ja no existía. De lluny, l’estaca de Lluís Llach sonava com una salmodia. Edu i Paco decideixen gambar cap al camió de servei de begudes. Després, ens aproximem cap a les pantalles. La sonorització per a Dani i per a mi és perfecta. Edu i Paco són guies servicials i experimentats. Ben aviat comuniquen retards per tal que hi arribin tothom. En tot l’acte, cap de nosaltres va seure. Quedo parat de l’estabilitat de les plantilles. Finalment, una de les cames se m’adorm sovint. La dilació de les presentadores no té cap altra justificació que la gernació que s’agleva lentament. Però, si fa no fa, aguanto magníficament. El temps és primaveral. Sol de febrer, el millor de l’any. Retarden l’acte vés a saber perquè. La ratlla i l’autopista, imagino, són obstacles. Tot i així, l’acte va agradar-me. Sobretot l’Honorable té una artilleria dialéctica magnífica. Els altres consellers, pel meu gust, se supediten. Gràcies a Déu, tot és cordial i disciplinat. Però, no té el to èpic de Brusel·les. Amb tot El nostre grup continua essent plural i obert. En tot cas, el respecte és un escenario n tots i totes hi som ben còmodes. Fins i tot el denominador comú són les nostres aspiracions purament democràtiques. A Brusel·les, hi havia la nostra oposició al 155. A perpinyà, Comptat i debatut, la repressió és inaceptable. Fins i tot la taula i el mediador, no ens importen. Al capdavall, volem els presos lliures. Hi va haver xiulets contra Jonqueres. Però, per sort, no van ser majoritaris. Da’cord, hi va haver rotllo electoral. Tot i així, rera la unitat hi ha un crit esencial contra l’autoritarisme. És penós que solament ho faci el poble Català. Per això, el govern central crec que no se’n surt. Comuns i sociates indígenes, bo i callant, atorguen que el debat el portin les institucions més conservadores de l’estat. Al capdavall, la taula de negociació, segur que entabana. Però, dividei tothom. Els d’ací i els da’llà. Pura lógica democrática. Ara bé, la repressió és la clau dels fets consumats. Si la llei opera per damunt les aspiracions del poble, la trencadissa va consolidant-se. A ores d’ara, el setge s’instal·la. En tot cas, la revolta de la gen tés la seva mobilització. Quant a les tasques domèstiques, l’escenari és el respecte. Mentrestant, els ponts de Montblanc no es reparen. Per sort, els d’Alacant i Múrcia ja tenen pressupostos.
Tot just sortim de Perpinyà, abans d’entrar a la’utopista, dotzenes i dotzenes d’autobusos són encara retinguts al costat de la carretera. Ningú no entén perquè hi són. Tinc la impressió que l’organització es pica els dits. Ja en conec una mitja dotzena d’amics i coneguts que no van poder arribar fins el parc. Tot i així, la gent torna a donar un altre gran exemple de civisme reivindicatiu. Ara bé, preocupen tantes persones frustrades. L’organització ha de ser més imaginativa quant a dificultats i imprevistos. A Brusel·les vam fer apostes de qui guanyava les eleccions del 155. En aquesta ocasió, no hi ha apostes. L’aplec, sobretot, fou contra la retressió. Si els partits escombren cap al seu vestíbul, s’equivoquen. Allò que molesta de l’independentisme no és el seu ressò si fa no fa partidista. Més aviat, volen carregar-se l’empenta del moviment. De fet, la desobediencia argumenta des de la mobilització. Comptat i debatut, La lluita té més opcions des de l’organització que no pas des dels gestos heroics o actituds romàntiques. Mentrestant espero la ratlla per tal que el móvil revifi.
