Fa temps que vaig alerta. Prenen les parets a les persones amb dificultats sensorials. Sobretot quan faig el meu ranxo de passeig. Hi ha moments crítics, completament incomprensibles. Per exemple des de pou de Sant Pere fins Batista per la Miró, és una odissea en hores punta. Entre cues, cartells, cadires, bicis, testos o motos improvisades. És a dir, pardalet, apanya’t. De vegades, la situació empitjora. De cop i volta, us demanen que us aparteu. Per descomptat, no hi ha malvolença, ni tan sols impunitat. En altres moments, les plataformes úniques em juguen una mala passada per l’estil. En efecte, vehicles aparcats impedeixen que sàpiga on sóc. Amb tot sovint fan errar els meus itineraris. Per sort, sé que la pandèmia no és eterna. Però, la falta de criteri i orientació d’autoritats i experts és alarmant. Fins i tot en obres inesperades, m’obliguen a passar pel mig d’un passeig sense acompanyament. Fins ara, els mateixos paletes sempre em guardaven parets amb seny. De sobte, el sentit comú fa clavegueres. Resto parat com desapareixen civismes i urbanitats. Per a qualsevol persona com jo, si ens prenen les parets, quedo desarmats sense línia dreta. El got va vessar-se, quan davant del cinema Ibèria, van privar-me del sòcol i van obligar-me aapartar-me de la paret. De fet, no sé si eren paradetes o una cosa semblant. La info no cal mentre hi hagi civismes, tant se val el teu. Llavors, en creuar en diagonal el carrer de l’Ateneu, vaig perdre’m. Exactament, és inaudit però no sabia on era. Encara que no us ho cregueu, així em prenen les parets.
