El publicista Francesc Vallvé li va dir al meu pare que som una ciutat des de l’any 1928. Sembla que el rei de torn va fer un títol i llestos. Llavors, la marquesa de Castellbell, la propietària de Can Falguera, era també molt amiga del dictador del moment. Per descomptat, el meu progenitor no va replicar enmig dels 70. És a dir, temps de l’últim tango i altres delícies sense mantega. Al poble, hi havia sirenes amb pistes de ball. Fins i tot gastàvem dues o tres companyies de teatre. En l’actualitat, tant és, ciutat o poble, som una vila metro.
En la meva opinió, pobra, fatxenda i rata. Molt complicat cosir-nos amb funcionaris i trabucaires. Passen nou minuts de les set del matí. Demano un cafetó i una pasta. Hi ha potser un parell de taules ocupades. En canvi, la barra rondina més. Faig temps, bo i esperant un amic. De sobte, entra algú a l’establiment. D’improvís, sento un bon dia naturalíssim. Curiosament, ningú no contesta. Ara sí que la ciutat escurça el seu sentiment de comunitat. Els franquistes han trigat un segle en fer-nos-hi. Quant als demòcrates, ho fan molt bé amb el vano. No els felicito perquè el soterrament, com a plaga, no sé si serà egípcia o volcànica. Quan el meu vell, sortia de casa després de dinar, deia que volia fer un perfumat a la cantina. Per sort, d’aquell temps encara queden bons cafetons i ludòpates empedreïts.
