Blog Detail

Entre Tovalloles i plaça Llovera, hi ha arquitectura eloquüent. És a dir, el pont anglès de RENFE. Enginyeria britànica d’una eficàcia impertorbable davant torrentades i locomotores obeses. Recordeu que es dreça des de 1854. Quan van reformar-lo l’any 2011, vaig arrufar el nas. Llavors, van posar-hi unes baranes perquè vianants i rodes es vigilin. Per descomptat, si no ho faig, m’exposo a les carícies de les totxanes. Naturalment, el soterrament s’ho emporta. Pel meu gust, a Garsoca, llevat dels Pisos Bertrand i les pedres modernistes, no hi ha res singular. D’ençà que van carregar-se Can Sayrac, la popular Torre dels Dimonis, vam quedar-nos sense medalló. Quant a l’estació, l’he trobada poc hospitalària,  sempre inclement. De fet, el meu drama és el silenci del tram. En solitari, podré travessar-lo? El bulevard pensa usar plataformes úniques? D’ençà que tenim aquesta democràcia tan bonica, RENFE és una garsa incansable. Sap greu per la gent gran tirada que no hi puja perquè no pot. Quant als disques, que s’apanyin. Ni ascensors, ni encaminaments.  Fins ara precarietat i menyspreu a tot drap. Per tant, ara la credibilitat d’autoritats i administracions entendreix.  Sens dubte, per als sordcecs, fa goig la capital del Baix. De moment, m’espavilo enmig de miracles. Així, doncs, ara veurem amb quina diligència em soterren.