La memòria selecciona records quan el món esbufega. Sobretot quan som infants i adolescents. Indiscutiblement, d’adult, tasto tots els fracassos. En canvi, aquest indret flaira retalls de tots nosaltres. Per exemple, la catifa del Corpus que encara flaira a pesar del temps. La botiga de les fotos on explorem metafísiques. Mentrestant, somio Una tortuga en un porxo mentre dues veus murmuren. una altra foto, Una finestra plena de testos de geranis amb dues sargantanes badallant. Però, quan hi passo, el retinc. Vull dir que secrets i vincles s’hi escampen. Naturalment, el carreró és estret i menut. Antany, aquí els balcons eren llotges. Si topeu amb una senyora que us agrada, la discreció no us amaga. Si topeu amb un avi enjogassat, la conversa fa eruga. En l’actualitat, les terrasses són de vitrina. De fet, la pandèmia encara escombra. Com a sordcec, encara tinc un estret corredor fins el VA-i-vé. En els seus bons moments, esquitxa postal de pipiolis. Aquí, ma mare, va enlluernar-se amb els guants del fantasma de la gavardina. L’home, el nét preferit de la marquesa de Castellbell, li va demanar on era el Registre. Ella, a punt de fer deu anys, no va saber com respondre. En canvi, el vell Margarit, des del carro va fer un senyal amb el dit. Era l’any en què la guerra va començar de debò. Vull dir quan els falangistes es mudaven per repartir tonyina. Llavors, hivern endins, els penellons torturaven la canalla.
