Blog Detail

Els carrers escalfen si la gents’hi apinya. D’ençà que és un carrer de vianants, fa foravila. Que perdés el Mercadillo, un establiment financer i un parell de tavernes memorables, indica replegaments. De sobte, el vent bufa soledats. Per exemple, declivis i/o diferències de classe. Ara bé, que perdés la seva fronda de plàtans, ja és una altra cosa. Les mestresses, en una enquesta,  van queixar-se a causa de les bestioles. Sembla que els arbres eren camins de formigues cap a les neveres. Al capdavall, les senyores també treballen. Però, als vespres, la combinació dels fanals i el fullam dels arbres llepant els balcons, enamorava. Sobretot quan juny esclata amb orenetes i falenes. En canvi, ara eixorden silencis aristocràtics. Hi predominen pruneres vermelles i pereres bordes. Total, ara són ombres perdudes. Tot té un aire de carreró furtiu, un esqueix de raval. De fet, aquest carrer va fer fortuna amb la fàbrica de Can Güell. També la de ca l’Estapé. Entre la Riera i Santa Creu, era un típic carrer proletari. De fet, hi passava sovint. HI va viure una cosina durant molts anys. Després, hi baixava quan venia de Can Savalls. Eren els temps en què era un activista capsigrany. Llavors, hi havia plenitud d’esperances. Ara, sembla una drecera furtiva, el rostre d’una illa de Pasqua. Sense botigues ni establiments, la tranquil·litat  inquieta. Quan hi passo, vaig amb respiració assistida.