Entre Santiago Rusiñol i Sant Llorenç, tenim la passarel·la. Com el pont verd de les barreres, és una antigualla. De fet, RENFE sempre viu d’esquena a la ciutat. Només cal veure com creix l’herba dins la via morta. De fet, si no fóra pel Pavelló, la gent no hi passa. Durant una temporada, hi vaig dur el meu menut a fer un curset de judo. En aquella època, el pont no era tan divertit com ara. Vull dir que ara ronca quan no badalla. Mentre el xiquet bregava, feia una escapada a la biblioteca. Recordo que tenia por davant la velocitat dels vehicles. Per sort, amb les plataformes, aquest malson ha desaparegut de les Rambles. Com a transport públic, el tren al poble sempre té un aire de provisionalitat permanent. Als entusiastes del carrilet gros, els convido que facin una ullada pel Prat o Vilafranca. Les pretensions d’entesos i autoritats tothora fan migranya. la inhospitalitat és el seu segell quotidià. En definitiva, enmig de la ciutat, el tren encara és una joguina foravila. Quan tinguem el tram, adéu autonomies personals. Fins i tot ens consulten si volem mitjons verds, vermells o liles. Quedo parat amb tanta generositat. Per sort, m’hi conformo amb les figues de moro quan perfumen. Per descomptat, tot un detall a l’hora de l’estrena interminable.
